"Al teatro español le huelen los pies"
Eugeni d'Ors
Última setmana de funcions i sense ganes d'acabar. De fer vacances en tenim però cap ni una de deixar de cobrar! A buscar-se la vida de nou, aquest és l'ofici de l'artista...
No hi ha lloc a nostàlgies, tard o d'hora tornarem a coincidir en algun teatre o ni que sigui en algun bolo de mala mort. Com a tot arreu entre els companys hi ha de tot, els que són fantàstiques persones, algun que no
tragas i els que ni fu ni fa. Malgrat això poques diferències fas i la relació intensa d'aquest temps allà quedarà, exceptuant algun cas d'amistat més profunda. En els retrobaments ens saludarem efusivament a la manera dels actors: xiscle a distància, gran abraçada i petonejada i cara d'interès mentre ens preguntem com ens van les coses.
És llei de vida, és impossible i no faig cap esforç especial en la conservació d'un suposat amic novell, però la distància em sabrà una mica de greu. Passar de compartir tantes hores i emocions a no saber-ne res és un canvi molt bèstia. Acostumada a tenir notícia del calendari menstrual de les noies, del dia que han fet el polvet, de com cuinen el pollastre o de quina crema anticel.lulítica és la més eficaç... serà dur no disposar d'aquesta informació tan privilegiada. I més em costarà prescindir de les atencions i els
mimitos dels meus tenors preferits o de les indecents propostes de la veu baritonal del meu Faquir.
També els tècnics trobaran a faltar les seves putes. Cada dia esperen el nostre passeig sense tallar-se ni un pèl en la contemplació dels nostres escots.
"Hola, qué guapas que estáis, pasad, pasad..." La Capitana remuga que quan vesteix el seu antieròtic model de pallassa cap tècnic amable ni galant li obre la porta.
Convivència pacífica amb els equips de
maqui,
pelu i sastreria del teatre. Les noies del Cor vam demanar maquillatge per a caracteritzar-nos nosaltres mateixes per a la Bohèmia. Per elles menys feina i així nosaltres ens lliurem d'arribar dues hores abans de l'inici de la funció. Per contracte ens tocaria ser-hi una hora abans però en mitja horeta et pintes, et pentines, fas un pipi i et vesteixes. Sempre en aquest ordre, quanta menys estona portis el corsé oprimidor millor.
La nostra vestidora no és l'esclava negrota de l'Scarlett O'Hara, és una vaga
de cuidado que sempre que pot s'escaqueja i només mostra interès a passar-se per la pedra a qualsevol tio de la companyia. Mai està quan la necessites, ara ja sabem que la trobaràs asseguda al camerino dels nois guaitant el material masculí.
Mentre fem de putes la nostra vida és apacible però amb el descans i canvi a Black tot són corredisses.
"Faltan 30 minutos para el inicio... " Després d'alliberar-me del corsé i de desmaquillar-me deixo que una professional m'empastifi la cara amb el seu talent, em posi les pestanyes postisses i em converteixi en una reguapíssima Faquira.
"Segundo aviso, faltan 15 minutos para..." Segon pipi de la jornada, a veure si tinc sort i la vestidora m'ajuda a posar el mono de lluentons
"Tercer aviso, 5 minutos..." i alguna perruquera em pentina i em clava el casc amb plomes de vedette.
"Atención, prevenidos todos, la función Black el payaso va a empezar" He arribat a temps!
Quin stress... En el 2n acte de Black tenim una estona lliure, és el
"momento merienda", pugem al camerino a devorar l'entrepà o el
tupperware amb les sobres del dinar de casa, o la fruita i el iogurt descremat. Sempre s'agraeix el dia que alguna ànima caritativa ha fet un
bizcocho o unes croquetes. Aprofitem per mirar les trucades o missatgets del mòbil i per comentar l'horrible veu nasalitazada del tenor
prota, l'olor a tigre del figurant amb grenyes que se sent per tot el passadís o qualsevol
chisme mentre l'argentina
lerne Deutsch i la pamplonica cus unes cortines noves per casa seva.
Final de la funció, llargs aplaudiments i de nou tot són presses. Inici de l'Operació Retorn: fora perruques, postissos, pestanyes, vestits, desmaquillatge a consciència, tercer pipi si s'escau, dutxa ràpida, intent de pentinat, donar la roba per rentar, recollir tot l'escampall, vestir-se i reconvertir-se en una persona normal. No puc entendre com hi ha gent que no triga ni cinc minuts! Jo desisteixo, no tinc cap intenció de guanyar-los.
És un gust trobar-te algun conegut a la porta d'artistes content i efusiu en els elogis. En el meu cas, com a catalana exiliada he tingut alguna visita del país, la família i algun company dels meus periples madrilenys. Normalment, m'esperen els habituals de la
cañita a la sortida. A quarts d'una de la nit amb tal descàrrega recent d'adrenalina és impossible arribar a casa i aconseguir adormir-se. Necessites una bona estona per a relaxar-te i agafar la son. Així que el millor que pots fer és prendre-t'ho amb calma, anar a fer la cerveseta i lluir les restes de purpurina (no hi ha manera de desempallegar-te d'ella!)
Si et fiques al llit tard et lleves tard. No falla. Necessites estar descansat per a fer la funció del dia següent, no hi ha millor medecina per la veu que el repòs. D'aquí ve la fama de tronera dels artistes, en part una mica certa, però és que no tenim alternativa. Admeto que la nostra jornada laboral actual de poc més de quatre hores és l'enveja de qualsevol treballador però gens desitjable és la inestabilitat i la incertesa d'aquest tipus de vida.
No penso fer el ploricó, almenys encara no. La setmana que ve me'n vaig a Mèrida que m'han sortit uns bolos i a final de mes amb el circ cap a Bilbao a fer de puta i a lluir plomes. I alguna coseta més... Dec tenir un àngel de la guarda madrileny, vaig fer tard el dia del repartiment i ja no quedaven àngels amb barretina. Me l'imagino amb el seu vestit de
chulapo de pota de gall i la gorra de
pichi vetllant per mi a ritme de
chotis.
No patiu, no perdo la identitat, torno a casa per la nostra diada nacional: sóc una patriota!
