jueves, marzo 30, 2006

Estimada iaia

"La imaginació és més important que el coneixement"
Albert Einstein

Aquesta tarda he anat a veure la meva àvia. Ja fa uns anys que sordeja i cada vegada més. Durant molt temps es va resistir al sonotone, finalment va haver de claudicar i accedir a posar-se'l. Però acostumada a no sentir sorolls, no li agrada portar l'aparell. No m'estranya. Quina gran felicitat deu ser poder portar una vida silenciosa i triar en quins moments vols tenir banda sonora de fons. Cada vegada hi sent menys, tot i tenir el sonotone posat. Però és tan llesta que ha après a llegir els llavis i se'n surt prou bé entre el que sent, el que veu i el que intueix.

Així que en comptes de parlar jo, prefereixo que ho faci ella. Gairebé sempre es queixa dels seus mals, de com d'avorrida que està de tot i de la porqueria que fan a la tele. Em torna a dir que està tan adolorida i que algun dia es prendria un cocktail de pastilles i au! I una altra vegada els seus dolors i de quantes ganes té de deixar de patir però que el d'allà dalt no se l'emporta...

Llavors em pregunta per mi. Està molt ben informada de tot, la meva mare la té al dia de tots els moviments familiars. Li deixo a la meva progenitora el gust d'explicar-li les meves coses, les adapta al seu aire afegint les seves apreciacions. Abans no suportava les seves reelaboracions dels fets, ara ja m'he acostumat i trobo que tenen el seu encant.

Fa anys li obsessionava el tema de casar la seva neta. Ara que ja deu haver renunciat a anar al meu casament i veure créixer els meus fills, jo trobo a faltar que em pregunti sobre els meus amoríos. Per si de cas, sabent que jo tinc cops amagats, fa anys que té l'ajuar, com ella diu, a punt: un meravellós conjunt de cortina i vànova de ganxet fetes a mà. No vull ni pensar quantes hores ha invertit en la confecció d'aquests nuviatges per a tots els nets! A més, a mi me'n va fer dos per indecisa... No sé si aquesta doble dot de ganxet és una premonició des de la sapiència que li dona la seva edat. Per què puc necessitar un segon cobrellit? M'augura un segon matrimoni? Una vida a cavall entre dues cases?

Sempre ha vetllat pel meu futur i sovint s'encomana a Santa Cecília, patrona de la música, i posa una espelma en el seu altar particular. No entén per què els seus precs no aconsegueixen fer debutar la seva neta al Liceu. De fet, ja he cantat i actuat al Liceu pero no fent de primadonna com ella voldria. Pobres sants del cel, no deuen donar l'abast amb tanta petició dels seus devots. I els que els ho retreuen encara en deuen sortir perjudicats...

S'està moltes hores sola i té massa temps per barrinar. Sort que s'entreté amb la labor i la jardineria. "La família sempre està massa enfeinada" Pobra dona, tant que fa i es preocupa per nosaltres i tant poc cas que li fem. Sort que té les seves plantes, amb ella sent que algú la necessita. Les té totes a la cuina perquè diu que és allà on els agrada estar, on els toca més el sol. Com n'estan de precioses! És divertit trobar-te aquell verger instal.lat entre els fogons.

Jo crec que la cuina ajardinada és l'excusa perfecta per a no haver de guisar. Li encanta dir que no menja, i realment a l'hora dels àpats sembla un ocellet picotejant. Els seus mals d'esquena agraeixen el seu poc pes i ja m'agradaria a mi tenir les seves cames.

El que sí he heretat d'ella és que a les dues ens encanta explicar històries. Exagerant algun detall que faci guanyar interès a la narració, és clar. Ella té molta gràcia explicant-les, n'ha viscut tantes... És difícil esbrinar fins a quin punt la seva ment fantasiosa ha adaptat la realitat. Però si us explica que passava contraban fins que una germanastra seva la va denunciar, que tenia una germana que vivia a Hawai, que el seu germà alt i ros feia d'alguna cosa semblant a gigoló, o que podia haver estat Marquesa de Monsacrati... us asseguro que no s'està inventant res. I tantes altres que més val que no us expliqui!

lunes, marzo 27, 2006

Perdre el tren

"Catalunya és la millor màquina de tren que té Espanya"
Jordi Pujol

De nou a casa. Vaig tornar ahir. La meva precària economia no es podia permetre un vol d'última hora i en diumenge, és vergonyós que surti més barat un fly a Londres o a Amsterdam que el pont aeri. Per sort vaig aconseguir l'última plaça de l'Altaria de les 11.15h perquè no em veia en cor de suportar les 8 hores de bus del pont terrestre.

Tot i així després de gairebé 6 hores n'acabes ben tipa del tren. Quants anys fa que esperem la famosa alta velocitat que ens uneixi amb la capital de la nació-de-nacions?! Es triga 3 hores de Madrid fins a Lleida i unes altres 3 hores de Lleida a Barcelona, quan es podria fer només en una hora, 4 en total!

Vaig perdre l'últim tren de Madrid a Barcelona quan com l'anunci dels torrons Almendro tornava a casa vueeeelve por Navidad. Quina estampa més patètica la meva cridant "pareu-lo... que s'aturi... que torni el tren..." en el meu català oriental mentre contemplava horroritzada com s'allunyava l'atrotinat tren Estrella de la castiza estació de Chamartín. No sé si van ser les llàgrimes que em rodolaven galtes avall o les meves dots d'actriu, però vaig aconseguir que em canviessin el bitllet sense recàrrec.

És curiós com en els moments "emocionalment" difícils és el teu jo autèntic qui s'expressa. Quan la gent renega, es baralla o diu que t'estima no ho pot fer en una llengua que no és la seva. Recordo la meva amiga nostàlgica que en la nostra aventura madrilenya estiuenca en un moment de col.lapse somicava en català a les chicas que escoltaven i assentien sense queixa.

L'ascensor de casa del meu majordom està en obres i tots els veïns patim "Upstairs, Downstairs". El primer dia que vaig arribar a cal Sebastian vaig flipar amb les vistes panoràmiques al Parque del Oeste i el Manzanares, llavors no vaig pensar que algun dia maleiria aquell 10è pis i els seus 180 esglaons! És impossible no descomptar-te mentre esbufegues en l'ascensió... però n'hi ha 180!! Ho sé perquè he multiplicat els 18 que té cada tram pels 10 pisos: molt fàcil. Però ni el Sebastian, professor de llengua, ni la brasilenya desconeixedora dels sudokus, van ser capaços de resoldre aquest senzill problema de càlcul!

Malgrat la meva eficiència en la resolució matemàtica, els meus càlculs de temps moltes vegades fallen. En aquesta ocasió vaig renunciar a la descàrrega d'adrenalina que tant m'agrada de les situacions límit quotidianes: quan fas tard i trobes aparcament a la porta en una zona impossible, o apareix un taxi en un carrer deshabitat de matinada o entres al metro després d'haver sonat el xiulet un instant abans de tancar-se les portes.

Gairebé no vaig dormir amb la por a no llevar-me i a fer tard. Somiava amb el tren nadalenc que s'allunyava, recordava la pèrdua col.lectiva d'avió tornant de Londres i altres pèrdues dramàtiques com la d'una partitura que era gairebé un incunable, la de la dignitat, la d'una amistat o de la virginitat per a molts. Per a mi que ja he perdut la vergonya per a algunes coses és més greu la pèrdua de la salut, del seny, del cap per algú o fins i tot dels cabells. I sens dubte la més dolorosa és la d'un ésser estimat.

Estic perdent el fil. Em vaig llevar i vaig deixar la cuina resplendent al majordom Hudson i la Senhora Bridges, vaig fer la maleta i la vaig transportar de "Arriba a Abajo". Després de carregar-la a pes 3 o 4 pisos (uns 54 o 72 esglaons), vaig optar incívicament per baixar-la a empentes.

I amb la ferma proposta de no deixar escapar cap tren en aquesta vida vaig arribar a Atocha una hora abans de la sortida. Vaig poder esmorzar, passejar per l'hivernacle, comprar el diari, revistes, caramels, xerrar amb una velleta, somriure a uns nens, anar al WC... Que n'és de fantàstic poder perdre el temps.

jueves, marzo 23, 2006

Visita madrilenya

"L'home neix lliure, responsable i sense excuses"
Jean Paul Sartre

Em vaig tornar a quedar sense feina abans del que jo tenia previst i vaig decidir anar a Madrid a refer-me del disgust. Una festa va ser l'excusa de la meva visita. Les meves intencions eren desconnectar una mica, veure els amiguetes i situar-me en el panorama artístic-laboral. Al cap de 5 hores d'haver trepitjat la capital del regne ja m'havia sortit feina, arribar i moldre, o a la madrilenya, llegar y besar el santo.

Així que m'he quedat uns quants dies més dels que jo preveia. I aprofitant el viatge he pogut fer una audició per una companyia i m'ha sortit una altra moguda pel maig que intueixo que serà divertida. A mi m'agrada molt viure a Barcelona però és que... reconec que aquí el tema professional pinta més fàcil, i això em fot.

Per sort no tinc problemes amb l'allotjament perquè el Sebastian té clar que no vol conèixer ningú més, o em lloga l'habitació a mi o la té lliure. Ara aquella brasilenya que al desembre era medio-novia i al gener novia ha adquirit la categoria de mujer i viu a casa. És petita, de pell fosca, cabells color xocolata i ulls negres i brillants, la meva perfecta antítesi. Però el meu majordom sap triar bé perquè és un encant de dona, tal para cual. Ara ja té qui li renta la cuina, ella és una sense papers i ara per ara no té opció a cap feina digna. Jo estic fent moltes migas amb la meva "enemiga", m'explica coses i jo la corregeixo quan parla i l'ajudo amb els deures. I també sap cuinar de meravella, a part dels guisos manchegos del Sebastian menjo les especialitats de les Amèriques que cuina la seva senyora. Tinc majordom i cambrera particular!

M'encanta el retrobament amb els meus companys del món artístic sarsueler madrileny. Sempre disposats a tomar una cañita o un cafetito i tan contents de veure't per aquí, em sorprèn però sembla sincer l'afecte. Molts d'ells de fora, molts argentins, molts gays, molts amb esperances de triomfar en els grans teatres de la lírica, molts sobrevivint en la professió fent bolos per quatre duros... Havia oblidat el que és arribar a un assaig a primera hora del matí i trobar-te aquelles noies vestides com si anessin a una festa, més pintades que una puerta que diuen per aquí i amb un pentinat de paciència davant del mirall. Jo mai de la vida sacrificaria una hora de son a canvi de la tortura de l'assecador i de la brotxa de la reconstrucció facial. Elles m'accepten tot i que jo sóc una fan de la cara lavada i dels cabellos al viento. Però aquests dies vaig fantàsticament pentinada, la meva assistenta brasilenya és perruquera i perquè no perdi la pràctica em deixo pentinar ;-)

Una catalana molt ben tractada a Madrid, mal em pesi reconèixer-ho. Jo no dissimulo el meu accent, tot i així no m'ubiquen, els semblo estrangera però no saben d'on. Millor així, per si de cas.

martes, marzo 07, 2006

Superwoman

"No saps que sóc una dona? Quan penso, haig de parlar."
Al vostre gust. William Shakespeare

Vaig anar un any a la Universitat per estudiar Sociologia. Ho vaig deixar estar perquè m'interessava més la música i no podia amb tot. Impossible dedicar-me a la carrera, llegir tots aquells llibres, fer els comentaris i els treballs. Les meves energies eren pel Conservatori, el piano, el cant, els assajos, el teatre, la coral... els amics i passar-ho bé. Però em va agradar tastar la vida social universitària.

En aquella època jo era de les joves estudiants feministes contrària a la discriminació de gènere i tantes altres injustícies del món. Amb 18 anys estava molt posada en el tema i disposada a invertir tots els meus esforços a lluitar per la causa. Després de molta reflexió i amb l'ajuda de l'assignatura de "Sociologia de la dona" vaig quedar una mica desenganyada de tant feminisme.

He rebut un correu electrònic d'una companya de la Facultat sobre uns actes de demà 8 de març dia internacional de la dona. M'agradaria saber d'on treu el temps per involucrar-se en aquestes coses. Ella s'ajusta a la perfecció al model de triomfadora superwoman que se'ns imposa en aquesta era de suposada igualtat d'oportunitats. Mare de dos fills i amb una carrera professional brillant. Per sort té un company que supera el paper de col.laborador domèstic i educador de les criatures, però el pes de la casa i de la cura de la família recau sobre ella. I a sobre, encara té l'obligació de conservar-se guapa i atractiva.

Hauria de preguntar-li quin tipus de medicació pren per poder resistir tan dignament l'exitosa vida que porta. Que trist que això sigui el que ha aconseguit tants anys de lluita feminista. Amb aquest panorama és preferible esborrar-se del club de la dona moderna i optar per una vida més còmoda sense manies: buscar un marit ric i a viure!

Ja sé que caldria implicar-se en la lluita i defensa dels nostres drets. Però molta culpa de la discriminació que patim també és nostra. No suporto que hi hagi tantes dones més masclistes que molts homes que conec, que no volen tenir com a referent una dona com la Pilar Rahola que es tenyeix els cabells amb tan poc gust. I condicions deplorables de treball n'hi ha pels i per les treballadors/es en tot el món, putejats/ades estem igual, el que passa és que les dones sempre cobrem menys. Perdoneu-me per l'ús del llenguatge no-sexista que va estar un temps tan de moda estimats/ades lectors/es.