martes, febrero 28, 2006

Forte piano

"L'únic símbol de superioritat que conec és la bondat"
Ludwig van Beethoven

Em vaig acomiadar la setmana passada d'haver de matinar, del metro atapeït en hora punta, de les vistes panoràmiques i dels noms dels meus exòtics alumnes. De fet, era jo l'acomiadada de la feina, però dec tenir un àngel de la guarda que vetlla per mi perquè el mateix dia em trucaven per una altra. Què seria de mi sense l'ensenyament: servint copes o fent de caixera-reponedora al Mercadona.

Entre els meus alumnes d'ara hi ha també una minibellesa hindú, un futur còndor quítxua i una xineta que em té el cor robat. Aquests però no tenen cap problema amb la llengua i els seus cognoms són tan nostrats com Puig, Serradesanferm i Valldeneu. Quina sort han fet aquestes criatures que han arribat al nostre món amb una cigonya metàl.lica gràcies al poder adquisitiu d'uns pares desitjosos d'educar un fill. Res a veure amb la dura aterrada i el panorama familiar, econòmic i social dels meus difícils antics alumnes.

Fer classe ara ja no suposa cap lluita ferotge malgrat la guerra que poden donar uns belluguets de 6 anys d'inesgotable energia. Em diverteix adoptar el paper de mestra-mare-pallassa jugant, picant, cantant, cridant, brincant... amb total covenciment del que faig. I entre tanta gresca tinc el privilegi de "robar" les seves mirades atentes i encuriosides. No hi ha millor elixir de llarga vida que el contacte amb aquestes personetes amb la seva particular interpretació del món. Rejoveneix fer classe. Però, per sort, la majoria d'hores les passo fent plàcides i còmodes classes de piano.

Mai de la vida se m'acudiria confessar la meva faceta pianística a un desconegut, tenint en compte els referents cinèfils que tenen els no-versats en el tema. Després d'haver vist "La pianista" vaig abandonar definitivament les meves intencions de ser Professora de Piano. No tenia ganes de ser cap Isabelle Huppert, una professora que maltractava psicol.lògicament els seus alumnes i que tenia una fosca relació amb el sexe. I tampoc em venia de gust ser una Holly Hunter muda per pròpia voluntat que ni produeix un esgarip amb la pèrdua de dit provocada pel seu comportament infidel i indecorós a "El piano". Des de la ignorància, prefereixo que m'associïn a la candorosa Beth de "Mujercitas" o a la meravellosa Julie Andrews ensenyant el do-re-mi a "Sonrisas y lágrimas"

Cap d'elles s'escapa d'estar tocada de l'ala. I és que reconec que tants anys i tantes hores diàries de reclusió voluntària davant d'un moble, altrament dit piano, no deu ser cosa saludable. En el meu cas, el traspàs al gremi dels cantants, maniàtics i divos, encara deu haver agreujat la meva anormalitat.

Amb tot plegat, m'ha tornat el cuquet pel piano. Tornar a estudiar-lo és una manera molt feliç d'entreteniment positiu altament recomanable. I amb la meva feina d'ara estic contenta, malgrat que trobaré a faltar els meus "difícils" alumnes. Un record de l'última classe en la que procurava ampliar els seus referents cinèfils amb el visionat de la pel.lícula "Amadeus":
"Profaaaa! Quien es el Mozart? És aquest? Pero profa, que no era ciego?"
"............... No era cec........... Era sord i es deia Beethoven!"

viernes, febrero 24, 2006

Beuratge màgic

"El ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve"
Antonio Machado

He decidit fer-me unes ulleres noves. Les que porto encara em serveixen i no són de les que passen de moda. Però estic cansada de la visió que em donen de les coses.

Amb els temps que corren qui no ho vegi tot negre és un inconscient o un boig. Molts es resignen amb la seva vida grisa i trista. Jo hauria de trobar aquest esperit conformista que tots tenim. Però és que em costa oblidar aquells moments en què tot era de colorins.

Decideixo posar color a la meva vida. Una gran determinació de les que fan perdre el color. Però sense que se'm pugin a la cara confesso estar disposada a passar-ne de tots colors. I així em va: rebent-ne d'una banda i de l'altra. Però tampoc no cal pintar-ho tot tan tràgic, perquè hi ha hagut moments acolorits i per sort, encara no conec el color de segons quines malvestats.

Triar l'opció multicolor és més que perillosa. A banda dels primaris hi ha els complementaris. I a més de càlids, lluminosos, encesos i vius et trobes amb els freds, foscos, apagats i morts... Fins i tot indefinicions tipus ala de mosca o color de gos com fuig, que amb tot plegat et pot portar a la merda d'oca.

Potser és molt millor l'opció unicolor: color de rosa. Ho veig pels meus amics que la porten instal.lada tipus lentilla dins la retina. Però els ha sortit tan cara aquesta operació! Tants sacrificis no sé si compensen. I a més, veure-ho sempre tot del mateix color deu ser força avorrit.

Per això, prefereixo provar aquesta nova visió amb unes ulleres. A veure si cobrir de rosada la realitat em convenç o no. Ja m'han avisat a l'òptica que aquest filtre de color rosa està tenint molt èxit. És una mena de beuratge màgic, i molt em temo, que com tots els encanteris deu tenir data de caducitat.

martes, febrero 21, 2006

Llepafils

"Sovint m'he hagut de menjar les meves paraules i he descobert que eren una dieta equilibrada"
Winston Churchill

No suporto la gent que menja tot el que li ve de gust i no s'engreixa. No és just. Jo si m'excedeixo m'engreixo. M'agrada tot, dolç i salat, em perd el pa, i un bon vi per acompanyar... Quan m'alimento amb vegetals, planxa i suprimeixo el dolç m'aprimo. No falla. Gana no passes, passes ganes... de menjar tot allò que et vindria de gust.

M'encanta el menjar saludable, sóc feliç amb les meves amanidetes, fruita entre hores, cuina al vapor, infusions... sempre que oblidis altres opcions més apetitoses, és clar. Ja és trist haver-se de negar al plaer de la bona taula, una de les coses més meravellosos d'aquesta vida. Tot per la influència dels cuerpos Danone! Ja podria tornar l'època de les rodoneses com a ideal de bellesa. Jo seria la cobejada dama que guanyaria la batalla a les meves anorèxiques alumnes incrèdules de la perfecció ampul.losa que imperava en èpoques passades. Tant de bo pogués fer cas omís als cruels dictats de les modes, però no puc. Ja estic adaptant aquell Sonet de Garcilaso:

"En tanto que de rosa y azucena
se muestra la color en vuestro gesto
y que vuestro michelín graso, funesto
a dieta de vejaciones ordena..."


Ahir vam fer una trobada d'amics, trobada gastronòmica s'entén. Després de liquidar voraçment les suculents exquisideses i extasiar-nos amb la deliciosa fondue de xocolata de postres, ens va venir la mala consciència. Potser l'efecte del vi va ser el que va provocar que tots els presents acabéssim firmant un "Manifest Antisacsó" basat en dos fronts d'atac
Pla A: perdre pes / Pla B: posar-se catxes

El punt àlgid de la "Croada antigreix" va ser l'arribada al saló de la bàscula de bany. Els meus crits deurien ser escoltats per algun déu de l'Olimp que va causar la descàrrega de les bateries de tal monstruós aparell. Crec que l'amfitrió, el Professor Penyacarbassa, va negar la presència d'altres generadors electroquímics a la casa per a lliurar-nos d'una vexació col.lectiva de tal magnitud.

És senzill fer règim. No cal que ningú ens expliqui què es pot menjar i què no, quina combinació és la més adequada i quina és totalment contraindicada.

És fàcil començar a fer règim. I molt més encara abandonar-lo. El que costa és mantenir-se ferm i no baixar la guàrdia, una forta mentalització i una voluntat de ferro. En èpoques d'alta conscienciació i sacrifici, he arribat a creure que la paella deliciosa, els greixosos peus de porc o el calòric pastís amb xocolata desfeta no em venien de gust de debò. Quina persuasiva i poderosa capacitat posseeix la ment humana!

Això de fer-me la desmenjada a mi no em va. És el que em fot quan faig règim, fer veure una cosa que no és. Però potser la recompensa de tornar a cordar-te els pantalons amb facilitat o poder-te posar aquell vestit cenyit sense passar vergonya, bé mereix aquesta negació de personalitat abundosa. I què hi ha més reconfortant a tant sacrifici que un piropo totalment indecorós llençat per un apetitós obrer de la construcció... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm Quina gana!

miércoles, febrero 15, 2006

Escalfor terapèutica

"Afecto privilegiado el del dolor"
Francisco de Quevedo

Fa uns dies que em fa mal la part baixa de l'esquena. Amb la intenció d'estalviar-me la ingesta d'algun analgèsic i l'absència d'unes mans disposades a fer-me alguna frega desintencionada només l'escalfor podria calmar el meu sofriment.

Tinc tres amigues que confessen sense vergonya ser usuàries diàries de la bossa d'aigua calenta. La nostàlgica cada nit posa l'olla al foc mentre s'acomiada dels seus amics internautes. La violinista no hauria marxat a Berlin sense ella. I la senyora Follett es baralla amb el seu marit al llit per la possessió de la venerada bossa. Substituta del càlid consol trobat a la xarxa, objecte internacional de culte i revolucionador de l'avorrida vida sexual d'algunes parelles. Quin invent tan antic i tan meravellós!

Ahir per alleujar el meu dolor vaig recórrer a una versió més sofisticada de termoteràpia: l'esterilla elèctrica. Sense voler-ho, vaig dormir tota la nit amb ella endollada. No m'agrada fer-ho perquè suposo que deu ser perillós però aquest matí la meva esquena ha agrait la imprudència realitzada.

Tot i així, noto encara un dolor lleuger, prou suportable. D'aquells que quan estàs ocupat no te'n recordes, però amb la inactivitat és força molest. L'opció de quedar-se al llit o al sofà ben tapadeta amb la manta era més que temptadora, però he fet el cor fort i he tirat endavant amb el programa del dia dur i desalentador. Crec que he anat a treballar en pitjors condicions en d'altres ocasions.

Quants petits dolors obviem cada dia! Les meves molèsties a la zona lumbar són poca cosa al costat d'alguns disgustos que encaixem amb prou facilitat. Sort de la frenètica activitat diària que portem, distracció de tantes penes. I quantes altres noses que preferim suportar que no pas solucionar-les...

El meu amic "Professor Penyacarbassa" té lumbago emocional: casualment li ve el mal d'esquena quan es posa nerviós o pateix mal d'amors. És fantàstic que la seva ànima racional mostri el seu descontentament atacant un dels seus pocs punts dèbils. En canvi la meva amiga emocional té cistitis orgàsmica. Que n'és d'injusta la vida. Les ganes d'orinar li provoquen un orgasme. I a sobre es queixa! No voldria endevinar quin tipus de sentiment pot provocar una malaltia tan estrafolària com aquesta.

M'agradaria saber si el meu lumbago té causes emocionals. Ni la bossa d'aigua calenta, ni l'esterilla elèctrica, ni el Diclofenac podrien fer-hi res. Seguiré amb la meva teràpia d'escalfor flexible d'ús domèstic creient el que diuen les instruccions: "L’efecte calmant del dolor mitjançant l’escalfor (termoteràpia), és un conegut remei físic molt eficaç. Dilata els vasos sanguinis, estimula la circulació i distén la musculatura"

Aquestes esterilles deuen crear addicció i no podré prescindir del seu ús. No aconseguiré trobar cap tractament terapèutic alternatiu tan plaent, còmode, segur i eficaç per alleujar el dolor.

lunes, febrero 13, 2006

"Sensació de viure"

"Entre los extremos de cobarde y de temerario está el medio de la valentía"
Don Quijote de la Mancha. Miguel de Cervantes

M'agrada la fantàstica panoràmica que veig des de la meva aula: Barcelona, el mar i el Montseny. L'altre dia no va ser suficient per refer-me de la mala tarda que m'havien fet passar aquella colla d'indesitjables. La meva ànima supervivent va decidir refer-se anant a berenar i a l'Abacus a buscar aquell llibre que m'havia recomanat l'home de la granja dels cavalls.

Seguint amb la meva teràpia d'autofelicitat, avui he tocat una estona el piano i he prescindit del berenar. Els dits ja no em corren com abans, fa ràbia. Evitant deprimir-me he decidit anar al cine. Sempre veig pel.lícules en VOS, m'encanta sentir les veus dels actors malgrat que el meu nivell en anglès m'obliga a llegir, això fa ràbia també. Però bé, així llegint, estic en consonància amb aquesta nova etapa literària recén inaugurada de la meva vida.

La puntualitat és una bonica virtut que malauradament no tinc, però a la feina, concerts, teatre o cine no suporto fer tard, fa molta ràbia. He arribat amb el temps just per la visita obligada al WC prèvia a la comèdia romàntica històrica amb esperat final feliç. En estat de recuperació de la punyalada final de la increïble novel.la he preferit triar una pel.li que no em trasbalsi ni faci pensar gaire.

El millor de tot ha estat l'anunci que han posat abans de començar. Ara quedaré una mica esnob i diré que veig molt poca tele, reconeixo però, que estic enganxada a aquesta pantalla força perillosa també.

L'anunci demana un aplaudiment per qui paga el gimnàs i a sobre hi va, qui posa la seva casa i us diu "aneu, ja recullo jo", qui no fingeix davant d'un quadre "Ja està, ja ho he vist, és un quadrat negre", per la que no espera a casa sinó que ella truca i et convida a sortir, per qui abandona la carrera l'últim curs i comença a estudiar allò que realment l'apassiona, per tots aquells que s'atreveixen a deixar-ho tot per muntar un xiringuito a la platja...

Un spot com aquest el trobo genial, fa moltíssima ràbia que sigui el de la Coca Cola light!

Aprofitant l'aplaudiment dedicat "als homes que van pel carrer amb flors a la mà" demà dia de Sant Valentí uns equips d'aplaudidors aniran regalant roses i ovacions a qui passegi pel carrer i no li importin les mirades dels altres. Són tan llestos aquesta gent que ho faran a vàries ciutats espanyoles però cap de catalana. Espero que ningú protesti perquè no facin alarde aquí de la seva campanya publicitària. No cal explicar-los als de la Coca Cola que nosaltres som diferents i entre d'altres peculiaritats quan estem enamorats ho celebrem el dia de Sant Jordi.

Quina sort estar aquí i estalviar-me el trauma de demà Sant Valentí.

No puc entendre com algú es suporta tan poc que no li agrada fer activitats en solitari. M'ho passo tan bé jo anant amb mi al cine, a passejar, a berenar... Com deuen ser aquestes activitats tan meravelloses en la soledat quan es fan amb una bona companyia? El que em fa més ràbia de tot plegat és apuntar-me a l'eslògan de la Coca-Cola light per aplaudir a la gent decidida, valenta i sense complexes.

Si us plau: atreviu-vos!

miércoles, febrero 08, 2006

Tornar al col.le

"Els homes intel.ligents volen aprendre, els altres, ensenyar"
Anton Txèkhov

Abdelwahad, XuJun, Anam, Belcacem, Yeison, Iulia, Erickson són alguns dels noms dels meus alumnes actuals. De Marcs, Annes i Maries en comparació en tinc ben pocs. M'agrada la varietat de colors que tinc dins l'aula, m'imagino que estic en una pel.li de Hollywood, enfrontada a un grup multiracial d'alumnes difícils. Jo sóc una Michelle Pfeiffer intentant guanyar-me l'alumnat. Llàstima que en la meva lluita no compti amb les seves armes, ni estic tan bona com ella ni sé fer un clau de karate que els deixi impressionats.

Per sort seran pocs dies i estic resistint prou bé per ser la "profa" substituta d'una assignatura com és la Música a l'ESO. Pretendre que 30 salvatges amb ganes de gresca s'estiguin una hora davant d'un instrument de percussió tocant només quan han de fer-ho. Pretendre que mentre expliques alguna cosa estiguin tots callats i escoltant. I encara més, pretendre que facin cas a una qualsevol nouvinguda que desapareixerà aviat de les seves vides quan l'obediència cap els seus progenitors és pràcticament nul.la... doncs... és pretendre molt!

Així que si pots fer classe amb uns mínims de decència i en alguns moments creus haver captat l'atenció de 30 parells d'ulls i 30 parells d'orelles ja pots estar més que content. I et sentiràs la persona més feliç del món si aquest moment màgic l'aconsegueixes mentre estan fent música!

Però aquest minut de glòria el pagues molt car. No m'estranya gens que el col.lectiu que pateix més depressions per motius laborals sigui el dels educadors. A part dels problemes d'indisciplina a l'aula has d'assumir responsabilitats que van més enllà de les qüestions acadèmiques, fer-te càrrec d'àmbits que abans estaven reservats a la família i a la societat. I a tot plegat, afegeix l'ingredient de la diversitat.

A mi em fa vergonya explicar-li a un xavalet que acaba d'aterrar del Carib que Haydn va composar més de 100 simfonies. És ell qui ens hauria de dir el que és la música, només cal veure com la viu, com la sent, i el ritme que porta dins. I què li pots respondre a uns ulls de color xocolata que volen saber per què el llibre està ple de noms de músics que ell no coneix. Jo m'aventuro a dir que només els músics avorrits que viuen a països del nord passant fred es tanquen a casa per a dedicar-se a la composició. Qui seria el guapo il.lustre que no abandonaria la seva ferma dedicació a l'art davant d'una platja, un coco i un sol espaterrant... Els 20 fills de Bach proven la meva teoria sobre el fred associat a la composició musical, entre Preludi i Fuga alguna altra activitat ritmada i artística havia de realitzar que el distragués de tanta semicorxera!

Tant de bo algú sapigués el secret de l'èxit en la docència! Potser una barreja entre voluntarisme, experiència, paciència i una mica de sort, tenir el do de saber caure en gràcia. Enginy per inventar mètodes capaços d'atreure l'atenció dels teus pupils i grans dosis d'energia per no rendir-te davant dels fracassos. I molt d'amor. Malgrat que el tracte que ells et donen no és sempre el més desitjat sens dubte a la llarga triomfaràs si els tractes amb carinyo. I sóc de les que moltes vegades els estamparia contra la paret. Però cal predicar amb l'exemple i els has de tractar com t'agradaria que et tractessin a tu. Que ells arribin a copsar la importància del respecte, i el tinguin cap al professor, els companys, totes les persones i coses del món i cap a ells mateixos, és el més important de tot. Abans que la música, abans que res, és el respecte. Poc m'importa si saben el nom de les notes musicals o reconeixen que la melodia de l'últim anunci de galetes que posen a la tele és la "Petita serenata nocturna" de Mozart.

Tot i així hi ha dies que desesperes. Malgrat els teus esforços molts dels teus alumnes seran delinqüents aviat. Per si de cas, millor tenir bon rotllo amb ells. Algun dia reconeixeran que la seva víctima va ser aquella profa divertida que els feia cantar "Oh happy day" o amb la que tocaven el "Boig per tu" a classe i amb una mica de sort s'apiadaran de tu i et tornaran el bolso. Intentar sobreviure al desastre i que passi l'hora de classe ràpid és l'únic que desitges quan tens una classe revolucionada. No entens com algun dia vas guanyar la batalla a aquest ramat de feres. És clar que sense arribar a causar prou impacte com perquè l'últim dia de classe pugin sobre els pupitres i s'acomiadin de tu amb un "Oh capitán, mi capitán"

M'agrada fer classe, ho admeto. I em diverteix encara més amb un xineset d'ulls ametllats que no entén ni una paraula del que dic però somriu sense descans, amb una russa de mirada perduda que mira sempre cap a la finestra, i amb un paqui de nas curiós que compta amb la seva traductora particular. Una bellesa paquistanesa companya de classe, aviat la veuré al cinema com a "noia Bond". Estic tement que quan els de la Benetton passin per l'Institut a fer el càsting per la propera campanya publicitària em faran sortir a la foto. La meva pell blanquíssima i els meus cabells rojos despentinats no tenen res a envejar als dels meus exòtics alumnes.

domingo, febrero 05, 2006

Un homem encantador

"La vida interior necessita una casa confortable i una bona cuina"
David Herbert Lawrence

El propietari de la meva casa a Madrid té nom de majordom. Trobo a faltar el seu somriure i aquella safata de bombons piramidal inalterable que m'oferia eficientment quan el cridava.

Aquesta tarda l'he trucat. Vam quedar que al febrer tornaria cap allà i sembla que de moment s'allarga la meva estada a Barcelona. S'ha posat una noia al telèfon que no era la polonesa que vaig deixar ocupant la "meva" habitació. Molt hàbilment el "Sebastian" va substituir temporalment la polaca-catalana per una polaca autèntica. Així podia prosseguir en la intimitat amb la pràctica clandestina de la nostra benvolguda llengua.

Vaig tenir molta sort d'anar a parar a aquella casa. Al costat del riu, rodejada de parcs i en un barri prou cèntric que em permetia desplaçar-me a peu moltes vegades. I a la seva casa el "Sebastian" va aconseguir que m'hi trobés bé de seguida. És que ell és un encant de tio. Podria viure sol m'explicava però preferia treure's unes peles i poder viatjar sempre que tenia vacances. Apassionat per veure món, conèixer altres cultures, amant de la seva llibertat, tranquil, respectuós, amable i super correcte, massa i tot...

Mai no em va tocar ni un pèl. "Un home solter tan encantador i tan amable... I mai se t'ha insinuat?? Segur que és gay" Els meus amics sempre fan broma per la facilitat que tinc per ensopegar amb homes meravellosos però amb mínim interès sexual per les indivídues del sexe oposat. En aquest cas a mi què m'havien d'importar les seves preferències sexuals. Per oferir la safata de bombons amb eficiència aquest detall és irrellevant. Què més se li pot demanar a un company de pis tan agradable que et reserva un platet dels guisos que cuina, mostra interès per la cultura catalana i és partidari de l'Estatut i del retorn dels papers de Salamanca...

Com si ser gay fos algun inconvenient per la convivència? A més, jo estava convençuda de la seva heterosexualitat. No calia que li descobrís una Playboy amagada a l'armariet del bany ni que em deixés anar algun comentari prepotent sexista de mal gust. I en cas de dubte, hi ha una prova de verificació que és infalible: l'estat de la cuina. Els homosexuals sempre tenen la cuina neta com una patena. No estic dient que els heteros sentin repulsió per la baieta, el fregall i l'Ajax. Però no afecta en la seva felicitat el grau de brillantor del marbre o de les rajoles de la cuina. El "Sebastian" era el meu majordom particular però la que fregava la cuina era jo.

Justament mentre acabava de recollir-la després de sopar ha sonat el telèfon. Era ell. Li he explicat que de moment no tenia notícies de feina a Madrid. Que m'havia sortit una suplència de música a l'ESO aquí i sense moltes ganes l'estava fent. Però contenta, que són peles! Ell tan encantador com sempre m'ha dit que no patís gens. Que no tenia ganes de conèixer ningú i tindria l'habitació buida fins que tornés jo. L'habitació és meva o de ningú. I la feina a l'Institut que la fes: "Así te convences de que esto es lo que no quieres hacer"

Fa molt feliç pensar que hi ha algú al món que té tan clar que vol compartir la seva vida amb mi. Disposat a esperar i al que calgui, convençut que no trobarà res millor enlloc.

Potser sí que sóc un ésser meravellós penso jo! Neta i polida, silenciosa, respectuosa, servicial, agradable, simpàtica, divertida, afectuosa... La convivència amb mi deu ser idíl.lica! Llàstima que he volgut saber qui havia contestat el telèfon a la tarda en comptes de preguntar si la safata de bombons encara es conservava impecable.

Com són els homes! Recordo haver entès perfectament als pocs dies d'haver entrat a aquella casa que el meu company de pis era un home que estava sol al món. Ell era un espíritu libre. Vaig marxar 3 setmanes de temporada a València i quan vaig tornar em va dir que tenia una medionovia en Brasil. Després de Reis vaig parlar amb ell i em va semblar que s'havia referit a la brasilenya com a la seva novia, pero nada importante... I al cap d'un mes escàs la medionovia-novia-sin-importancia ja ha volat des de Brasil i està vivint a casa seva! Eeeeeeiiiii!! Que és casa meva també!

Com som les dones! Això és el que hauria d'haver dit. Qui és la guapa que es lliga un tio encantador superfeliç en la seva solteria en tant poc temps? Ascendeix de categoria d'amiga a medionovia i tot seguit a novia i s'instal.la a casa seva en un temps record. I tot això sense causar-li cap trauma al solter convençut de la seva llibertat i de la seva cuina bruta.

Haig de conèixer aquesta noia i aconseguir que m'expliqui els seus mètodes infalibles. Intentaré dissimular que l'enveja em supera. El que més em fot és pensar: Què deu tenir aquesta brasilenya que no pugui tenir una polaca tan estupenda com jo?