"La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra: no hi ha recepta de la vida que vagi bé per tots"
Carl Gustav Jung
La tia pràctica no ha marxat fins que la meva mare ha acabat l'interrogatori i després d'haver donat el vist-i-plau al Pronovias instal.lat a la mansió. Les Teresines del menjador hem continuat feinejant.
La tieta que viu a casa és la modista oficial. Començant per eixamplar el seu vestit comprat de rebaixes a 6 mesos vista que ara no li corda. Adaptant un vestit molinero per a la iaia presumida, amb els seus 87 anys vol que li escotin la brusa i li acurtin la faldilla. Fent unes pinces aquí i allà per una, escurçant una vora per l'altra, ajustant uns tirants...
La meva mare és la supervisora general. Ens ha obligat a totes a estrenar modelet mentre consenteix que el seu marit es posi el vestit de sempre, camisa i corbata nova i no es notarà. Fa mesos que recorre botiga rere botiga. En el seu cas, finalment s'ha decidit per un vestit que no té res a veure amb la seva idea original. Amb el tipet que lluu últimament causarà sensació. Em comença a preocupar la seva anorèxia menopàusica. S'ha tornat una experta en dietes proteiques i dissociades, coneix tots els truquillos per fer règim i recita de memòria el llibre de Montignac com si fos la Bíblia. S'ha aprimat moltíssim però es mira al mirall i es veu grossa.
El meu pare pateix una malaltia que s'anomena cansament pel casament. El que més li reventa serà fer de xofer, deixar la iaia, la tia modista i la dona a la porta i anar-se'n a aparcar tot sol, com sempre. Segur que li faria il.lusió entrar alguna filla de bracet a l'altar. De moment cap té intenció de fer-li interpretar el paper de pare de la núvia. Sempre ha bromejat amb el tema dels gendres, "Porteu a qui volgueu a casa. Això sí, un negre no!" i afegia mig rient "Bé, si té peles..." Si sabés que fa poc un gay cubà pels papers m'oferia 3000 € per casar-me amb ell!
S'acosta dissabte i cada dia hi ha més nervis. Segueixo sense hora a la perruqueria i sense haver decidit les sabates que em posaré. Tant de bo trobés alguna sabateta mona als xinos per sortir del pas. Aquesta gent que feien l'animalada d'embenar els peus de les nenes perquè no els creixessin i poder-les ben casar, no podrien creure mai que una dona pugui calçar un 42. No tinc el peuet de la Ventafocs, deu ser per això que mai em trobarà el meu príncep blau.
Se n'ha anat la tia pràctica i ningú em farà costat. La seva alçada de metre vuitanta també té un número de peu gran a joc. Ella entendria que no tinc ganes de gastar-me un pastón per unes sabates que em faran mal i que mai més em posaré.
jueves, junio 29, 2006
miércoles, junio 28, 2006
Una tia pràctica
"Les bones famílies generalment són pitjors que qualsevol altra"
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
sábado, junio 24, 2006
Tres sants i un Joan del riu
"Tots els triomfs neixen quan ens atrevim a començar"
F. Eugene Ware
"Sant Joan, el dia més gran". Vaig anar a la revetlla amb la feina feta i tots els Joans felicitats, començant per la família que "De Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases".
El tiet Joan té l'honor per edat i antiguitat de ser el primer. Content de sentir-me, em pregunta per on estic i per la feina. Els tiets no van poder tenir fills i les tres nebodes érem les ninetes dels seus ulls. Ara, tres desagraïdes: una amb el seu nòvio a la Costa Brava, l'altra fent sarsuela a Madrid i la petita dedicada als estudis i a les ganes de sortir.
Diu que poca cosa celebren, coca i al llit aviat que a la tele no faran res de bo. Els truco que ja estan a taula, quan un és vell sopa a les 9, diu. "Però si encara no són 3/4 de 9 tiet, i tu no ets un vell!" La tieta que no li importa passar el dia cuinant li haurà preparat algun plat especial. Ell té una bona panxa però és un jubilat actiu que s'entreté reparant qualsevol aparell que troba als Encants.
El meu cosí Joan no m'agafa el telèfon, deu estar liat. Trucaré d'aquí 5 minuts. Abans de complir-ne 30 ja estava casat, tenia contracte indefinit, cotxe, hipoteca i neixia el seu fill. Les comparacions són odioses així que no parlaré de la situació actual de la seva cosina. Contesta al mòbil. Han anat al Montseny el cap de setmana i estava posant el petit a dormir.
"Poca festa... una mica de coca i a dormir que demà abans de les 8 ja estarem en dansa. Tu sí que vius bé!" No es pot tenir tot, està clar.
Després d'enviar uns missatgets a amics Joans més llunyans, truco al Joan amic íntim de la parella del meu amic íntim, culpable que l'estiu passat me n'anés a cantar a la capital. Una vida de pel.lícula. Té un accident de cotxe i la seva dona queda en coma 7 anys fins que mor. Ell es queda sol cuidant la seva filleta d'1 any i mig i deixa el cant que era la seva passió. Refà la seva vida i té un altre fill. Es separa per sortir de l'armari i ho perd tot. Li toca acceptar-se, pagar lloguer, hipoteca de la casa que no viu, pensió per al fill que gairebé no veu, estudis, menjar i capricis de la filla i d'ell. Però recupera les ganes de fer coses i les inquietuds artístiques.
Aquest mes de març troba nòvio i una setmana més tard agafa la baixa per depressió. Vaig parlar fa poc amb ell i em diu que està molt millor. Conscient de les seves circumstàncies es dedicarà com cal a la feina de professor a l'Institut i fora tonteries. No entenc res. Em parla l'home que fa uns mesos amb un cubata a la mà m'animava a deixar-ho tot per cantar? Quin descans quan salta el contestador i m'estalvio de saber els seus plans desoladors per avui: "Només volia felicitar-te, espero que estiguis més bé. Un petó"
Tres Joans i cap foguera per cremar!
Us explicaré la revetlla d'un altre Joan. Un Joan que s'atreveix a trucar una noieta per anar a passejar per la platja. Són les dues passades, l'hora més o menys és la de sempre, només canviaran el teclat per la veu i la presència física de l'altre. Ell ve preparat amb tovallola, ampolla de vi i aigua. Ella ha encarregat un castell de focs per l'especial ocasió però amb els nervis ha oblidat pentinar-se.
Creuen saber moltes coses sobre l'altre: el que diu, el que pensa, el que escriu... però són dos desconeguts que es troben entre la gentada amb banda sonora d'onades i petards. Cap conversa podria ser més interessant que l'emoció de sentir la veu de l'altre quan diu el teu nom, de mirar uns ulls tímids, o de descobrir que bé senta riure plegats... Llàstima que no quedarà el record de les picades dels mosquits que amb el fum ell foragitava ni les petjades d'ànecs grans que la marea suau va esborrar.
Felicitats, Joan!
F. Eugene Ware
"Sant Joan, el dia més gran". Vaig anar a la revetlla amb la feina feta i tots els Joans felicitats, començant per la família que "De Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases".
El tiet Joan té l'honor per edat i antiguitat de ser el primer. Content de sentir-me, em pregunta per on estic i per la feina. Els tiets no van poder tenir fills i les tres nebodes érem les ninetes dels seus ulls. Ara, tres desagraïdes: una amb el seu nòvio a la Costa Brava, l'altra fent sarsuela a Madrid i la petita dedicada als estudis i a les ganes de sortir.
Diu que poca cosa celebren, coca i al llit aviat que a la tele no faran res de bo. Els truco que ja estan a taula, quan un és vell sopa a les 9, diu. "Però si encara no són 3/4 de 9 tiet, i tu no ets un vell!" La tieta que no li importa passar el dia cuinant li haurà preparat algun plat especial. Ell té una bona panxa però és un jubilat actiu que s'entreté reparant qualsevol aparell que troba als Encants.
El meu cosí Joan no m'agafa el telèfon, deu estar liat. Trucaré d'aquí 5 minuts. Abans de complir-ne 30 ja estava casat, tenia contracte indefinit, cotxe, hipoteca i neixia el seu fill. Les comparacions són odioses així que no parlaré de la situació actual de la seva cosina. Contesta al mòbil. Han anat al Montseny el cap de setmana i estava posant el petit a dormir.
"Poca festa... una mica de coca i a dormir que demà abans de les 8 ja estarem en dansa. Tu sí que vius bé!" No es pot tenir tot, està clar.
Després d'enviar uns missatgets a amics Joans més llunyans, truco al Joan amic íntim de la parella del meu amic íntim, culpable que l'estiu passat me n'anés a cantar a la capital. Una vida de pel.lícula. Té un accident de cotxe i la seva dona queda en coma 7 anys fins que mor. Ell es queda sol cuidant la seva filleta d'1 any i mig i deixa el cant que era la seva passió. Refà la seva vida i té un altre fill. Es separa per sortir de l'armari i ho perd tot. Li toca acceptar-se, pagar lloguer, hipoteca de la casa que no viu, pensió per al fill que gairebé no veu, estudis, menjar i capricis de la filla i d'ell. Però recupera les ganes de fer coses i les inquietuds artístiques.
Aquest mes de març troba nòvio i una setmana més tard agafa la baixa per depressió. Vaig parlar fa poc amb ell i em diu que està molt millor. Conscient de les seves circumstàncies es dedicarà com cal a la feina de professor a l'Institut i fora tonteries. No entenc res. Em parla l'home que fa uns mesos amb un cubata a la mà m'animava a deixar-ho tot per cantar? Quin descans quan salta el contestador i m'estalvio de saber els seus plans desoladors per avui: "Només volia felicitar-te, espero que estiguis més bé. Un petó"
Tres Joans i cap foguera per cremar!
Us explicaré la revetlla d'un altre Joan. Un Joan que s'atreveix a trucar una noieta per anar a passejar per la platja. Són les dues passades, l'hora més o menys és la de sempre, només canviaran el teclat per la veu i la presència física de l'altre. Ell ve preparat amb tovallola, ampolla de vi i aigua. Ella ha encarregat un castell de focs per l'especial ocasió però amb els nervis ha oblidat pentinar-se.
Creuen saber moltes coses sobre l'altre: el que diu, el que pensa, el que escriu... però són dos desconeguts que es troben entre la gentada amb banda sonora d'onades i petards. Cap conversa podria ser més interessant que l'emoció de sentir la veu de l'altre quan diu el teu nom, de mirar uns ulls tímids, o de descobrir que bé senta riure plegats... Llàstima que no quedarà el record de les picades dels mosquits que amb el fum ell foragitava ni les petjades d'ànecs grans que la marea suau va esborrar.
Felicitats, Joan!
jueves, junio 22, 2006
L'hora de la palla
"Aquí em teniu, cascant-me-la a la dutxa. Per a mi el millor moment del dia. A partir d'aquí, tot va a pitjor". (American Beauty)
Sopar improvisat de diumenge amb els meus dos amics solters. Pel camí només es fixen en els pits i en les minifaldilles perilloses de les adolescents que ens creuem. Quina falta de delicadesa! Però a mi m'encanta que no es tallin ni un pèl en els seus comentaris sexistes, ho interpreto com a prova de la seva sincera amistat.
Taula lliure a la terrassa, ens asseiem a la fresca que els ànims van calents. Aquesta nit els astres no han acompanyat, només ha lligat l'actor i no li ha fet cap il.lusió. Un rubiales de la taula del costat no parava de mirar-lo. Era tan descarat que fins i tot se n'ha adonat el músic que no s'entera mai d'aquestes coses. I menys encara si té la vista distreta en les cuetes de la cambrera.
Ha passat la tarda davant la tele amb un cutre telefilm romàntic, l'altre ha confessat haver vist un tros fent zapping. Sorprenent, al cine sempre em porten a veure Matrix! L'argument era menys apassionant que un partit del mundial entre Tanzània i Kuala Lumpur. El protagonista perd el seu amor en un accident i anys després el retroba en la ignorada empleada d'un McDonalds. Casualitats de la vida, ella porta el cor transplantat de la seva dona morta!
Suplico que parin de torturar-me amb les desgràcies de la pobre parella que ha patit tant! Les dificultats de la vida no deuen ser tan dures quan tots dos són guapíssims i ella té un bon parell de... raons que han aconseguit que un dels ximples no s'hagi adormit al sofà. Però res els atura, així que canvio de canal i em concentro en els spaghetti. Fins que han pujat el volum com quan arriben els anuncis.
Fart de tantes mentides, d'històries que a la vida real no passen, de falses esperances... El músic amb la seva feina tocant als serveis funeraris ho té cru. Les amigues i familiars d'un difunt no estan per la labor del flirteig al tanatori. I anant a tot arreu amb moto, ni l'opció de lligar al metro li queda! A poc a poc les disertacions transcendents arriben al tema que l'amoïna de veritat: enyora el seu polvet. Ho va deixar farà un any amb la seva nòvia, quan ja tenien pis i data de casament a Montserrat. Una rossa de tint educada en col.legi de monges, professora d'aeròbic per pagar-se la carrera de Dret i filla de perruquera, quin pedigree. Va ser un trencament molt dolorós, sobretot per als sogres i els consogres que s'havien fet tan amics.
I la seva indignació va en augment i amb raó: la nena moníssima que li ha servit la pizza amb pernil i xampinyons ni se l'ha mirat. Si estiguéssim en una pel.li, una Sofia Loren d'escot abundant hauria picat l'ullet al desenganyat Violinista de la teulada. Ella seria una melòmana que en un concert al Palau de la Música s'hauria enamorat de l'atractiu Concertino i ell seria un fan de la mozzarella italiana. Amb la posta de sol passejarien per la platja de la Marbella i aviat ell li declararia el seu amor tocant una Serenata entre els nínxols del romàntic Cementiri del Poblenou...
Aquest guió té possibilitats. L'actor i jo treiem la Celestina que tots portem dins i cridem la Ragazza. El tímid indignat no reacciona i per salvar la situació preguntem per com la fan la sangria. La Cuetes respon que és un secret de l'amo, i se'n va remenant el cul. Ni que fos la recepta de la Coca Cola! Què s'ha cregut la chicholina aquesta! Ens fa mal la seva indiferència i li diem al desencantat amic que aquella antipàtica no deu gastar ni una talla 90 i segur que és antiorgàsmica. Que se li treguin les ganes aviat de passar-li l'arc: no tenim ganes de sopar pizza cada dia.
No li tocarà més remei que consolar-se a internet. És tan fàcil trobar un rotllo que ja ni ve de gust. Volem una història bonica, reclamem el nostre dret a viure un amor de pel.lícula! Quedar, fer la cervesa, el polvo, i després què? Per desfogar-se amb algú qualsevol és millor fer-se una palla. Per fi un tema interessant! Preferències: lloc, hora, freqüència, estil, fantasies... No us escandalitzeu ara. Poc temps li dediquem a la pràctica diària i solitària amb l'instrument el violinista celest, el guitarrista kumba ya i la cantant expianista.
No prenem postres, ni tan sols els deixo mirar la carta, sentirien curiositat pel nou Soufflé recepta del tiet o les propostes d'estiu de Xarrup de llimona o de Crema catalana i no estic per històries. Demanem il conto i marxem abans que la frígida cameriera ens pugui encomanar la seva insatisfacció. Sense pastís o gelat ens quedarem amb gana a no ser que tirem mà del self service menys perillós, fàcil, econòmic, còmode i plaent que hi ha.
Sopar improvisat de diumenge amb els meus dos amics solters. Pel camí només es fixen en els pits i en les minifaldilles perilloses de les adolescents que ens creuem. Quina falta de delicadesa! Però a mi m'encanta que no es tallin ni un pèl en els seus comentaris sexistes, ho interpreto com a prova de la seva sincera amistat.
Taula lliure a la terrassa, ens asseiem a la fresca que els ànims van calents. Aquesta nit els astres no han acompanyat, només ha lligat l'actor i no li ha fet cap il.lusió. Un rubiales de la taula del costat no parava de mirar-lo. Era tan descarat que fins i tot se n'ha adonat el músic que no s'entera mai d'aquestes coses. I menys encara si té la vista distreta en les cuetes de la cambrera.
Ha passat la tarda davant la tele amb un cutre telefilm romàntic, l'altre ha confessat haver vist un tros fent zapping. Sorprenent, al cine sempre em porten a veure Matrix! L'argument era menys apassionant que un partit del mundial entre Tanzània i Kuala Lumpur. El protagonista perd el seu amor en un accident i anys després el retroba en la ignorada empleada d'un McDonalds. Casualitats de la vida, ella porta el cor transplantat de la seva dona morta!
Suplico que parin de torturar-me amb les desgràcies de la pobre parella que ha patit tant! Les dificultats de la vida no deuen ser tan dures quan tots dos són guapíssims i ella té un bon parell de... raons que han aconseguit que un dels ximples no s'hagi adormit al sofà. Però res els atura, així que canvio de canal i em concentro en els spaghetti. Fins que han pujat el volum com quan arriben els anuncis.
Fart de tantes mentides, d'històries que a la vida real no passen, de falses esperances... El músic amb la seva feina tocant als serveis funeraris ho té cru. Les amigues i familiars d'un difunt no estan per la labor del flirteig al tanatori. I anant a tot arreu amb moto, ni l'opció de lligar al metro li queda! A poc a poc les disertacions transcendents arriben al tema que l'amoïna de veritat: enyora el seu polvet. Ho va deixar farà un any amb la seva nòvia, quan ja tenien pis i data de casament a Montserrat. Una rossa de tint educada en col.legi de monges, professora d'aeròbic per pagar-se la carrera de Dret i filla de perruquera, quin pedigree. Va ser un trencament molt dolorós, sobretot per als sogres i els consogres que s'havien fet tan amics.
I la seva indignació va en augment i amb raó: la nena moníssima que li ha servit la pizza amb pernil i xampinyons ni se l'ha mirat. Si estiguéssim en una pel.li, una Sofia Loren d'escot abundant hauria picat l'ullet al desenganyat Violinista de la teulada. Ella seria una melòmana que en un concert al Palau de la Música s'hauria enamorat de l'atractiu Concertino i ell seria un fan de la mozzarella italiana. Amb la posta de sol passejarien per la platja de la Marbella i aviat ell li declararia el seu amor tocant una Serenata entre els nínxols del romàntic Cementiri del Poblenou...
Aquest guió té possibilitats. L'actor i jo treiem la Celestina que tots portem dins i cridem la Ragazza. El tímid indignat no reacciona i per salvar la situació preguntem per com la fan la sangria. La Cuetes respon que és un secret de l'amo, i se'n va remenant el cul. Ni que fos la recepta de la Coca Cola! Què s'ha cregut la chicholina aquesta! Ens fa mal la seva indiferència i li diem al desencantat amic que aquella antipàtica no deu gastar ni una talla 90 i segur que és antiorgàsmica. Que se li treguin les ganes aviat de passar-li l'arc: no tenim ganes de sopar pizza cada dia.
No li tocarà més remei que consolar-se a internet. És tan fàcil trobar un rotllo que ja ni ve de gust. Volem una història bonica, reclamem el nostre dret a viure un amor de pel.lícula! Quedar, fer la cervesa, el polvo, i després què? Per desfogar-se amb algú qualsevol és millor fer-se una palla. Per fi un tema interessant! Preferències: lloc, hora, freqüència, estil, fantasies... No us escandalitzeu ara. Poc temps li dediquem a la pràctica diària i solitària amb l'instrument el violinista celest, el guitarrista kumba ya i la cantant expianista.
No prenem postres, ni tan sols els deixo mirar la carta, sentirien curiositat pel nou Soufflé recepta del tiet o les propostes d'estiu de Xarrup de llimona o de Crema catalana i no estic per històries. Demanem il conto i marxem abans que la frígida cameriera ens pugui encomanar la seva insatisfacció. Sense pastís o gelat ens quedarem amb gana a no ser que tirem mà del self service menys perillós, fàcil, econòmic, còmode i plaent que hi ha.
domingo, junio 18, 2006
Fi de curs
"Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor."
(L'emigrant) Jacint Verdaguer
Mes de juny, agenda atapeïda dels assajos habituals i dels extres, audicions, concerts, reunions, claustres... I a més, la calor que comença a apretar, els nervis dels exàmens finals, controls, avaluacions, informes, nens suats i neguitosos i professors agobiats.
Se'm fa estrany aquest any passar aquests dies amb tanta tranquil.litat. Feliç de no haver d'aguantar interminables audicions d'instrument en una sala atapeïda de pares que no dubten de la genialitat del seu fill i iaies que es venten sorollosament. Alliberada de fer exhaustius informes en els que has de camuflar les ineptituds dels alumnes i d'escoltar en avorrides reunions de professors anècdotes sense gràcia o mentides sobre la Gran Pedagogia. Despreocupada de l'organització de concerts, de la seva qualitat musical i dels resultats acadèmics.
Tampoc tinc motius per enyorar les famoses i envejades vacances dels mestres. En el meu cas eren una estafa: vacances de treballar i de cobrar. M'acomiadaven al juny amb un somriure de bon-estiu i em tornaven a contractar al setembre! Entre estalvis, atur i col.laboració econòmica de la parella o dels progenitors el col.lectiu de mestres de música sobreviu juliol i agost com pot. Per això alguns opten per la Primària encara que els toqui fer mates i socials, els atrevits s'enfronten amb el difícil alumnat de Secundària i els més afortunats es col.loquen en Conservatoris o Escoles Municipals.
La meva situació laboral actual no és millor: ara treballo o ara no, cap nòmina espectacular i els bolos mai saps quan els cobraràs. Tot i així, les vicissituds d'una artistilla amb l'ala trencada cantant "un mantón de la Chi-na-na..." que viu amb un majordom a 600 km del seu hàbitat natural, sense bici, sense mar i sense Estatut són envejades pels meus excompanys de feina. Tants anys de sacrifici de Rubinsteins asseguts davant un moble o de Callas patint per no enconstipar-se, no es veuen recompensats en l'ensenyança del do-re-mi a una colla de maleducats.
De totes maneres, l'obrera de l'espectacle confessa que troba a faltar fer classe. Protagonista absoluta de l'escenari de la seva aula. Amb sublims interpretacions seguint un guió ben après o fruit de la improvisació aplaudides pel gran públic. Llàstima que el d'algunes funcions pretenia fer-li la guitza, però aconseguia generalment baixar el teló victoriosa.
Hi ha un mètode infal.lible per a superar l'enyorança de la vida pedagògica. Aquests dies estic visitant exescoles, excompanys, exalumnes i assisteixo a tots els festivals de fi de curs que puc. Estic segura que la meva cura d'intoxicació donarà resultat aviat i podré marxar sense recança a Madrid a sarsuelejar.
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor."
(L'emigrant) Jacint Verdaguer
Mes de juny, agenda atapeïda dels assajos habituals i dels extres, audicions, concerts, reunions, claustres... I a més, la calor que comença a apretar, els nervis dels exàmens finals, controls, avaluacions, informes, nens suats i neguitosos i professors agobiats.
Se'm fa estrany aquest any passar aquests dies amb tanta tranquil.litat. Feliç de no haver d'aguantar interminables audicions d'instrument en una sala atapeïda de pares que no dubten de la genialitat del seu fill i iaies que es venten sorollosament. Alliberada de fer exhaustius informes en els que has de camuflar les ineptituds dels alumnes i d'escoltar en avorrides reunions de professors anècdotes sense gràcia o mentides sobre la Gran Pedagogia. Despreocupada de l'organització de concerts, de la seva qualitat musical i dels resultats acadèmics.
Tampoc tinc motius per enyorar les famoses i envejades vacances dels mestres. En el meu cas eren una estafa: vacances de treballar i de cobrar. M'acomiadaven al juny amb un somriure de bon-estiu i em tornaven a contractar al setembre! Entre estalvis, atur i col.laboració econòmica de la parella o dels progenitors el col.lectiu de mestres de música sobreviu juliol i agost com pot. Per això alguns opten per la Primària encara que els toqui fer mates i socials, els atrevits s'enfronten amb el difícil alumnat de Secundària i els més afortunats es col.loquen en Conservatoris o Escoles Municipals.
La meva situació laboral actual no és millor: ara treballo o ara no, cap nòmina espectacular i els bolos mai saps quan els cobraràs. Tot i així, les vicissituds d'una artistilla amb l'ala trencada cantant "un mantón de la Chi-na-na..." que viu amb un majordom a 600 km del seu hàbitat natural, sense bici, sense mar i sense Estatut són envejades pels meus excompanys de feina. Tants anys de sacrifici de Rubinsteins asseguts davant un moble o de Callas patint per no enconstipar-se, no es veuen recompensats en l'ensenyança del do-re-mi a una colla de maleducats.
De totes maneres, l'obrera de l'espectacle confessa que troba a faltar fer classe. Protagonista absoluta de l'escenari de la seva aula. Amb sublims interpretacions seguint un guió ben après o fruit de la improvisació aplaudides pel gran públic. Llàstima que el d'algunes funcions pretenia fer-li la guitza, però aconseguia generalment baixar el teló victoriosa.
Hi ha un mètode infal.lible per a superar l'enyorança de la vida pedagògica. Aquests dies estic visitant exescoles, excompanys, exalumnes i assisteixo a tots els festivals de fi de curs que puc. Estic segura que la meva cura d'intoxicació donarà resultat aviat i podré marxar sense recança a Madrid a sarsuelejar.
jueves, junio 15, 2006
Manyagoi greuge
"A mi no m'agraden les persones que es queixen... Una persona que plora i crida davant d'un drama no et fa pena, et fa pena aquella que calla i aguanta"
Mercè Rodoreda
No suporto la gent que es passa el dia queixant-se per tot. Res els sembla bé i a tot li posen pegues. Sempre estan rebufant i fent cara de fàstic. Només la canvien per una d'immutable, ben estudiada, perquè res que els expliquis afecti el seu acurat rictus. Amargats, avorrits, irritables, susceptibles...
Jo puc ser una d'aquestes, la pitjor. Fent cara de gos i trobant els aspectes negatius a tot no em guanya ningú. No cal que m'esforci gaire per a desanimar el personal i amargar-los el dia. I no estic sola en la meva missió, tants que conec especialistes en generar mal rotllo. No voldria ser així, però em veig obligada a ser-ho. Ho faig per ser acceptada pel món i sentir-me integrada en la societat.
Tanta gent que ha après a fingir i a callar. Hi ha coses que fa lleig dir-les, i cap pitjor que la confessió de ser feliç. Si per alguna casualitat a algú li sembla ser-ho, ho dissimula, no fos cas que algú altre se n'adonés i volgués amargar-li l'efímer instant de felicitat.
No existeix la felicitat absoluta. Generalment, com amb la propietat, la responsabilitat i la llibertat, on comença la d'un acaba la de l'altre. Potser és millor que sigui relativa, amb l'emoció de guanyar o perdre-la, i per descomptat el dret a queixa.
El problema és que no sé a quina oficina adreçar-me per manifestar el meu descontent i menys encara quins motius especificar en el full de reclamació.
Mercè Rodoreda
No suporto la gent que es passa el dia queixant-se per tot. Res els sembla bé i a tot li posen pegues. Sempre estan rebufant i fent cara de fàstic. Només la canvien per una d'immutable, ben estudiada, perquè res que els expliquis afecti el seu acurat rictus. Amargats, avorrits, irritables, susceptibles...
Jo puc ser una d'aquestes, la pitjor. Fent cara de gos i trobant els aspectes negatius a tot no em guanya ningú. No cal que m'esforci gaire per a desanimar el personal i amargar-los el dia. I no estic sola en la meva missió, tants que conec especialistes en generar mal rotllo. No voldria ser així, però em veig obligada a ser-ho. Ho faig per ser acceptada pel món i sentir-me integrada en la societat.
Tanta gent que ha après a fingir i a callar. Hi ha coses que fa lleig dir-les, i cap pitjor que la confessió de ser feliç. Si per alguna casualitat a algú li sembla ser-ho, ho dissimula, no fos cas que algú altre se n'adonés i volgués amargar-li l'efímer instant de felicitat.
No existeix la felicitat absoluta. Generalment, com amb la propietat, la responsabilitat i la llibertat, on comença la d'un acaba la de l'altre. Potser és millor que sigui relativa, amb l'emoció de guanyar o perdre-la, i per descomptat el dret a queixa.
El problema és que no sé a quina oficina adreçar-me per manifestar el meu descontent i menys encara quins motius especificar en el full de reclamació.
martes, junio 13, 2006
Prostitució musical
"Casar-se està bé. No casar-se està millor"
Sant Agustí
Els meus amics sortosament no són de casar-se. Entre els solters convençuts o amb por al compromís o que no hi ha qui els compri, els gays que abans no hi tenien dret, els emparellats amb seny que no necessiten firmar cap document o sense diners, a poques bodes em conviden!
Així que m'he estalviat de cantar unes quantes AveMaries. Saben que quan els arribi el fatal moment si volen estaré al seu costat fent posat de soprano. La promesa em va sortir cara el dia que l'amiga antisistema de la meva germana es casava per papers amb un neozelandès i pretenia que cantés "L'Empordà" de Sopa de cabra! A canvi de la popular sardana una havanera com "La gavina" i en honor a la boyfriend's family una melodia maorí apresa d'un CD que vaig trobar al Corte Inglés de la Kiri Ke Tekagas.
No sé per què no es fien del meu criteri i em maregen amb peticions estúpides. Tant els amics i parents com els desconeguts que em contracten per a la música de la cerimònia. Perquè no sigui tan impersonal convido el futur matrimoni a casa. Alguns necessiten comprovar el material. Comprensible: obliguen a dos-cents convidats acalorats i amb ganes de fer l'aperitiu a escoltar-me i a sobre els costarà una pasta. Almenys que ho facin des del convenciment que tot quedarà preciós. D'altres es presenten amb la comitiva de mare, sogra, padrina, germanes, veïnes... i només sentir el "Aaaaaaaa vee...." ja les tinc a totes plorant emocionades. Als stressats amb l'emprova del vestit i la tria de flors els tatarejo la Marxa nupcial per telèfon, trien el que els sona i canto el que em sembla.
Fer sempre el mateix és còmode però avorreix. Així que no ofereixo gaire resistència i satisfaig els desitjos dels noucasats. Prefereixo als Clásicos populares "La Vie en rose" per a un fan de l'Edith Piaf, "Over the rainbow" per a la noieta que es casava amb un Capità de l'exèrcit americà, o "Maitetxu mia"o la "Salve rociera" dedicada als parents de llunyes terres. Temo el dia que em demanin el "Cant del Barça"!
I els pitjors de tots són els de la família. El meu cosí petit i la seva futura esposa em van fer tornar abans d'un curs a Granada i em recollien a l'aeroport per dir-me ben il.lusionats que volien la Butterfly. No sé què es pensa la gent, com si aprendre una ària pucciniana fos com cantar "La Pastoreta". La boda del gran també va coincidir al bell mig d'un curs meu a Avinyó, talgo amunt talgo avall la cosineta no podia faltar.
Ara toca el braguetazo del cosí mitjà. Tot el dia perseguint els nuvis, no vull sorpreses d'última hora. Aquests volen violins, doncs perfecte, m'acompanyarà el quartet de corda del músic solter. I almenys es casen a Barcelona. L'última boda que he fet era a un "Complexe Nocístic" del Montseny, entre tant revolt vaig arribar tan marejada que encara no sé com vaig poder cantar. S'hauria de casar tothom a Santa Maria del Mar, triada per les pijes de Sarrià per tenir el passadís més llarg per a l'entrada de la blanca y radiante novia.
Últimament estan de moda els de mentida. Es casen amb texans al jutjat i un altre dia fan la pantomima a l'americana: jardins a l'aire lliure, flors oloroses, pameles, senyores de color rosa i actor amb cara de jutge de pau.
Va, reconec que no em lliuro d'emocionar-me i fins i tot pateixo perquè no se'm trenqui la veu. No sé si és cultural o genètic però som totes unes bledes que ens imaginem vestides de blanc a l'encontre del príncep blau, tot i saber d'avançat que no tot són flors i violes. No voldria conèixer el nombre de trencaments...
Amb el bon temps comença la temporada de casaments. Dec ser de les poques persones juntament amb el gremi de fotògrafs o d'hosteleria que se n'alegra quan en té un altre. Cap satisfacció artística però és dinero fácil i un tipus de prostitució tan respectable com qualsevol altra i una feina tan digna i malauradament escassa com fer de girafulls al Liceu.
Sant Agustí
Els meus amics sortosament no són de casar-se. Entre els solters convençuts o amb por al compromís o que no hi ha qui els compri, els gays que abans no hi tenien dret, els emparellats amb seny que no necessiten firmar cap document o sense diners, a poques bodes em conviden!
Així que m'he estalviat de cantar unes quantes AveMaries. Saben que quan els arribi el fatal moment si volen estaré al seu costat fent posat de soprano. La promesa em va sortir cara el dia que l'amiga antisistema de la meva germana es casava per papers amb un neozelandès i pretenia que cantés "L'Empordà" de Sopa de cabra! A canvi de la popular sardana una havanera com "La gavina" i en honor a la boyfriend's family una melodia maorí apresa d'un CD que vaig trobar al Corte Inglés de la Kiri Ke Tekagas.
No sé per què no es fien del meu criteri i em maregen amb peticions estúpides. Tant els amics i parents com els desconeguts que em contracten per a la música de la cerimònia. Perquè no sigui tan impersonal convido el futur matrimoni a casa. Alguns necessiten comprovar el material. Comprensible: obliguen a dos-cents convidats acalorats i amb ganes de fer l'aperitiu a escoltar-me i a sobre els costarà una pasta. Almenys que ho facin des del convenciment que tot quedarà preciós. D'altres es presenten amb la comitiva de mare, sogra, padrina, germanes, veïnes... i només sentir el "Aaaaaaaa vee...." ja les tinc a totes plorant emocionades. Als stressats amb l'emprova del vestit i la tria de flors els tatarejo la Marxa nupcial per telèfon, trien el que els sona i canto el que em sembla.
Fer sempre el mateix és còmode però avorreix. Així que no ofereixo gaire resistència i satisfaig els desitjos dels noucasats. Prefereixo als Clásicos populares "La Vie en rose" per a un fan de l'Edith Piaf, "Over the rainbow" per a la noieta que es casava amb un Capità de l'exèrcit americà, o "Maitetxu mia"o la "Salve rociera" dedicada als parents de llunyes terres. Temo el dia que em demanin el "Cant del Barça"!
I els pitjors de tots són els de la família. El meu cosí petit i la seva futura esposa em van fer tornar abans d'un curs a Granada i em recollien a l'aeroport per dir-me ben il.lusionats que volien la Butterfly. No sé què es pensa la gent, com si aprendre una ària pucciniana fos com cantar "La Pastoreta". La boda del gran també va coincidir al bell mig d'un curs meu a Avinyó, talgo amunt talgo avall la cosineta no podia faltar.
Ara toca el braguetazo del cosí mitjà. Tot el dia perseguint els nuvis, no vull sorpreses d'última hora. Aquests volen violins, doncs perfecte, m'acompanyarà el quartet de corda del músic solter. I almenys es casen a Barcelona. L'última boda que he fet era a un "Complexe Nocístic" del Montseny, entre tant revolt vaig arribar tan marejada que encara no sé com vaig poder cantar. S'hauria de casar tothom a Santa Maria del Mar, triada per les pijes de Sarrià per tenir el passadís més llarg per a l'entrada de la blanca y radiante novia.
Últimament estan de moda els de mentida. Es casen amb texans al jutjat i un altre dia fan la pantomima a l'americana: jardins a l'aire lliure, flors oloroses, pameles, senyores de color rosa i actor amb cara de jutge de pau.
Va, reconec que no em lliuro d'emocionar-me i fins i tot pateixo perquè no se'm trenqui la veu. No sé si és cultural o genètic però som totes unes bledes que ens imaginem vestides de blanc a l'encontre del príncep blau, tot i saber d'avançat que no tot són flors i violes. No voldria conèixer el nombre de trencaments...
Amb el bon temps comença la temporada de casaments. Dec ser de les poques persones juntament amb el gremi de fotògrafs o d'hosteleria que se n'alegra quan en té un altre. Cap satisfacció artística però és dinero fácil i un tipus de prostitució tan respectable com qualsevol altra i una feina tan digna i malauradament escassa com fer de girafulls al Liceu.
miércoles, junio 07, 2006
Vull anar a l'Opera House!
"D'aprop ningú és normal"
Caetano Veloso
No tot són flors i violes per a la Supernanny.
Dissabte vam fer bugada. Quan hi és la governanta no ens acostem a la rentadora perquè ningú com ella sap fer les combinacions no-perilloses entre colors, textures i tamanys. Jo no he fet cap Màster en Bugaderia, però he posat en l'últim any sense contratemps la rentadora de 7 cases diferents: programa ecològic, aigua freda i dits creuats perquè cap peça destenyeixi.
La màquina en funcionament i les inquilines disperses per la mansió. Gràcies a una visita a la nevera de la tieta ens vam salvar del naufragi. Inundació a la cuina. Més d'una hora sense donar abast amb la baieta, fent servir la pala de recollir la brossa i el pot de la llet per a fer més via i patint perquè la mullena no els traspassés als veïns de sota. Quina ràbia! Interrompre el procés de "rehabilitació personal" de dissabte vespre: tota mona, vestida i maquilladeta... Arremanga't els pantalons i arreplega el cubo i la fregona!
Diumenge l'afavorida germana d'ulls blaus amb el seu pescador de gambes ens honoraven amb la seva presència a l'hora de dinar. Cap dels dos té mà per la cuina i per tant no es tractava d'una visita de cortesia. Una dona és prou intel.ligent com per no arriscar-se a perdre un nòvio descontent a taula.
Dilluns vaig deixar a la tieta i la iaia amb l'encàrrec secret de vigilar-se l'una a l'altra. Les tres germanes visitàvem els habitants de la platja. El nostre Segurata s'està fent vell: a la 1h del migdia ja patia perquè no ens donessin de dinar. Les nenes hauríem preferit una paella insuperable de les que ell fa però reconec que l'aroma a pintura no hauria convidat a menjar-la. A la sortida del restaurant la senyora de la neteja no va parar d'insistir com una criatura fins aconseguir que la portéssim a un Parc temàtic.
Quina mandra a quarts de 4h de la tarda entrar a una macro botiga de mobles! No estàs en condicions de visualitzar aquella mega llibreria en el teu esquifit menjador, només ets capaç d'imaginar-te fent la migdiada a cada sofà o llit que ensopegues. El senyor de la casa va ser el primer en abandonar el circuit temptat per una còmoda butaca d'oferta. La germana petita es va perdre en un menjador d'estil rústic i els ulls blaus de la gran es despistaven entre lamparetes. Un corpulent i atractiu sofà em va seduir i vaig deixar que la matriarca arribés victoriosa en solitari al final del recorregut.
Amb les admiracions a la cuina i el bany nous i el "Debat sobre l'estat de la mansió" vam obtenir permís patern per anar a buscar el tren que em tornés al meu cangur urbà. No vaig trobar la tieta afamada ni la iaia i les seves plantes assedegades, les puc deixar soles unes hores.
La tieta troba a faltar la cunyada i els seus serveis de perruqueria, ritual de les tardes de diumenge. Jo no em pentino mai. Dec tenir repulsió a la pinta, un trauma infantil per culpa de la meva mare, l'excés de colònia i les cues i trenes que em feia. Però ella no queda curta: cada dia es posa els rulos abans d'anar-se'n al llit. Malgrat les queixes del meu pare que alguna vegada s'ha despertat amb una pinça clavada a l'esquena, és capaç de dormir amb aquella tortura de plàstics de coloraines al cap.
Els cabells embullats van acceptar que la neboda els posés els rulos. No sóc una professional com la meva progenitora però malgrat el poc ús que en faig a diari, tinc traça: tallar els cabells, tenyir, fer recollits... Beneficiàries i agraïdes de la meva afició són les meves companyes de teatre. Si algun dia decideixo plegar veles en el negoci de la faràndula obriré una perruqueria.
No sé si em convenç aquesta pluriocupació entre cantant a estones lliures i empleada domèstica/cuidadora familiar/chica-para-todo. Si haig de fer de cangur almenys que m'enviïn a Austràlia!
Caetano Veloso
No tot són flors i violes per a la Supernanny.
Dissabte vam fer bugada. Quan hi és la governanta no ens acostem a la rentadora perquè ningú com ella sap fer les combinacions no-perilloses entre colors, textures i tamanys. Jo no he fet cap Màster en Bugaderia, però he posat en l'últim any sense contratemps la rentadora de 7 cases diferents: programa ecològic, aigua freda i dits creuats perquè cap peça destenyeixi.
La màquina en funcionament i les inquilines disperses per la mansió. Gràcies a una visita a la nevera de la tieta ens vam salvar del naufragi. Inundació a la cuina. Més d'una hora sense donar abast amb la baieta, fent servir la pala de recollir la brossa i el pot de la llet per a fer més via i patint perquè la mullena no els traspassés als veïns de sota. Quina ràbia! Interrompre el procés de "rehabilitació personal" de dissabte vespre: tota mona, vestida i maquilladeta... Arremanga't els pantalons i arreplega el cubo i la fregona!
Diumenge l'afavorida germana d'ulls blaus amb el seu pescador de gambes ens honoraven amb la seva presència a l'hora de dinar. Cap dels dos té mà per la cuina i per tant no es tractava d'una visita de cortesia. Una dona és prou intel.ligent com per no arriscar-se a perdre un nòvio descontent a taula.
Dilluns vaig deixar a la tieta i la iaia amb l'encàrrec secret de vigilar-se l'una a l'altra. Les tres germanes visitàvem els habitants de la platja. El nostre Segurata s'està fent vell: a la 1h del migdia ja patia perquè no ens donessin de dinar. Les nenes hauríem preferit una paella insuperable de les que ell fa però reconec que l'aroma a pintura no hauria convidat a menjar-la. A la sortida del restaurant la senyora de la neteja no va parar d'insistir com una criatura fins aconseguir que la portéssim a un Parc temàtic.
Quina mandra a quarts de 4h de la tarda entrar a una macro botiga de mobles! No estàs en condicions de visualitzar aquella mega llibreria en el teu esquifit menjador, només ets capaç d'imaginar-te fent la migdiada a cada sofà o llit que ensopegues. El senyor de la casa va ser el primer en abandonar el circuit temptat per una còmoda butaca d'oferta. La germana petita es va perdre en un menjador d'estil rústic i els ulls blaus de la gran es despistaven entre lamparetes. Un corpulent i atractiu sofà em va seduir i vaig deixar que la matriarca arribés victoriosa en solitari al final del recorregut.
Amb les admiracions a la cuina i el bany nous i el "Debat sobre l'estat de la mansió" vam obtenir permís patern per anar a buscar el tren que em tornés al meu cangur urbà. No vaig trobar la tieta afamada ni la iaia i les seves plantes assedegades, les puc deixar soles unes hores.
La tieta troba a faltar la cunyada i els seus serveis de perruqueria, ritual de les tardes de diumenge. Jo no em pentino mai. Dec tenir repulsió a la pinta, un trauma infantil per culpa de la meva mare, l'excés de colònia i les cues i trenes que em feia. Però ella no queda curta: cada dia es posa els rulos abans d'anar-se'n al llit. Malgrat les queixes del meu pare que alguna vegada s'ha despertat amb una pinça clavada a l'esquena, és capaç de dormir amb aquella tortura de plàstics de coloraines al cap.
Els cabells embullats van acceptar que la neboda els posés els rulos. No sóc una professional com la meva progenitora però malgrat el poc ús que en faig a diari, tinc traça: tallar els cabells, tenyir, fer recollits... Beneficiàries i agraïdes de la meva afició són les meves companyes de teatre. Si algun dia decideixo plegar veles en el negoci de la faràndula obriré una perruqueria.
No sé si em convenç aquesta pluriocupació entre cantant a estones lliures i empleada domèstica/cuidadora familiar/chica-para-todo. Si haig de fer de cangur almenys que m'enviïn a Austràlia!
viernes, junio 02, 2006
Supernanny
"Mai hauria tingut èxit a la vida si no hagués prestat a la cosa més insignificant la mateixa atenció i cura que he prestat a la més important"
Charles Dickens
Els meus pares s'han independitzat de casa. Han trobat un treball temporal, sense contracte i de llarga jornada que els obliga a instal.lar-se per uns dies a l'apartament de la Costa Daurada.
Ell fa de Supervisor general, controla la feina de paletes i pintors i vetlla per la seguretat. Ella és la Cap d'una brigada de neteja inexistent, tota sola endreça i passa la baieta. La urgència d'unes reformes a l'habitacle estiuenc ha facilitat la reinserció laboral d'un prejubilat i una mestressa de casa. Com a recompensa, aviat gaudiran amb tranquil.litat d'uns dies de pànxing i platja.
De retruc també jo he trobat feina. Faig de cangur de la iaia, la tieta i la germaneta. La meva mare m'ha deixat al càrrec de la mansió familiar i les seves inquilines.
La iaia viu sola amb les seves plantes al pis de dalt. Li vaig omplir la nevera i la despensa, menja tan poc que li durarà més d'una setmana. Entre la jardineria, la labor i el televisiu trist final d'una folklòrica la tinc més que entretinguda. Cada vuit hores li faig passar el "control de qualitat", amb l'excusa de posar-li una gota a l'ull que té fomut comprovo que tot estigui en ordre. Una estona de companyia que ella aprofita per queixar-se dels seus mals. Almenys un parell de vegades a la setmana s'enjoia i s'engalana perquè toca prova o visita al metge. Anada i tornada amb ambulància de luxe amb servicial conductor especialment simpàtic el dia que l'acompanyant és l'estupenda neta.
La tieta passa per una bona temporada i es troba força bé. Pobra dona té de tot: Parkinson, Diabetis, angina de pit, hipertensió, els ronyons no gaire fins... Malgrat estar jubilada i totes aquestes malalties molts dies s'empolaina, es posa l'últim pingo que ha comprat al Corte Inglés, crida un taxi i se'n va a l'antiga feina. A part de competir amb mi pel control de la mansió s'ocupa de cuinar. Li agrada fer-ho i les seves delicatessen tenen més èxit que el meu arròs integral.
La germana d'ulls castanys té prou edat com per cuidar-se sola, però és la petita i sempre s'arrepenja que dona gust. És una noia peculiar que sempre ha viscut envoltada d'adults. Super despistada però més madura que la gent de la seva edat, és bona conversadora i consellera. Ho sap tot de tot, llegiria a totes hores, li fan pànic els gossos i li encanta el pernil de Jabugo i el color rosa. Només m'és una molèstia quan monopolitza el telèfon o ha de fer algun treball per la Uni i no em deixa l'ordinador.
La iaia s'espavila prou sola, la tieta no dona feina, més aviat me'n treu i la universitària prefereix no rebre les meves atencions. Aquest cangur familiar és molt fàcil! El pitjor de tot són els informes que m'exigeix la meva governanta. Cada dia truca no-sé-quantes-vegades i em sotmet a un minuciós interrogatori. Ho té clar si es pensa que em xivaré d'alguna malifeta que ha fet la seva mare, del règim que es salta la cunyada o que la seva nena ha quedat amb algun indesitjable o ha passat tota la nit llegint...
Les tasques domèstiques són suportables si prescindeixes de la neteja a fons i t'oblides de la planxa. Amb una iaia que ni embruta ni gasta i una tieta hiper ordenada no t'importa que s'escaquegi de l'escombra la de "+ de 20". M'envien al súper i em deixen comprar el que em dona la gana. M'encanta i fins i tot fora d'hores concorregudes em relaxa: amb el Mercadona a la cantonada, ascensor i sabent que paga la factura un altre.
M'agrada prou aquesta feina. Llàstima que sigui temporal i no retribuïda. Però no puc queixar-me perquè guanyo el mateix sou que la dona de la neteja i el segurata que m'han contractat.
Molts dies tenim visita especial del primer pollet que el niu va gosar abandonar. Aquesta casa deu estar posseïda perquè no hi ha qui es desempellegui d'ella. Va aconseguir el retorn de la filla bohèmia del colomar mentre no canta a Madrid. I pocs dies permetrà la independència dels pares desitjosos de canviar les lliteres per l'aire condicionat. La filla pròdiga dues nits setmanals dorm al seu llit de soltera. Estic segura que no ho fa pels drets de successió, no és el seu estil, i en qüestió de números l'Economista sap que no som competència. I a més, la meva germana gran ja ha resultat la més afavorida de l'herència genètica. Els seus ulls blaus són l'enveja dels castanys de la Psicopedagoga i dels marró-verdosos de la Cangur-Artista.
Charles Dickens
Els meus pares s'han independitzat de casa. Han trobat un treball temporal, sense contracte i de llarga jornada que els obliga a instal.lar-se per uns dies a l'apartament de la Costa Daurada.
Ell fa de Supervisor general, controla la feina de paletes i pintors i vetlla per la seguretat. Ella és la Cap d'una brigada de neteja inexistent, tota sola endreça i passa la baieta. La urgència d'unes reformes a l'habitacle estiuenc ha facilitat la reinserció laboral d'un prejubilat i una mestressa de casa. Com a recompensa, aviat gaudiran amb tranquil.litat d'uns dies de pànxing i platja.
De retruc també jo he trobat feina. Faig de cangur de la iaia, la tieta i la germaneta. La meva mare m'ha deixat al càrrec de la mansió familiar i les seves inquilines.
La iaia viu sola amb les seves plantes al pis de dalt. Li vaig omplir la nevera i la despensa, menja tan poc que li durarà més d'una setmana. Entre la jardineria, la labor i el televisiu trist final d'una folklòrica la tinc més que entretinguda. Cada vuit hores li faig passar el "control de qualitat", amb l'excusa de posar-li una gota a l'ull que té fomut comprovo que tot estigui en ordre. Una estona de companyia que ella aprofita per queixar-se dels seus mals. Almenys un parell de vegades a la setmana s'enjoia i s'engalana perquè toca prova o visita al metge. Anada i tornada amb ambulància de luxe amb servicial conductor especialment simpàtic el dia que l'acompanyant és l'estupenda neta.
La tieta passa per una bona temporada i es troba força bé. Pobra dona té de tot: Parkinson, Diabetis, angina de pit, hipertensió, els ronyons no gaire fins... Malgrat estar jubilada i totes aquestes malalties molts dies s'empolaina, es posa l'últim pingo que ha comprat al Corte Inglés, crida un taxi i se'n va a l'antiga feina. A part de competir amb mi pel control de la mansió s'ocupa de cuinar. Li agrada fer-ho i les seves delicatessen tenen més èxit que el meu arròs integral.
La germana d'ulls castanys té prou edat com per cuidar-se sola, però és la petita i sempre s'arrepenja que dona gust. És una noia peculiar que sempre ha viscut envoltada d'adults. Super despistada però més madura que la gent de la seva edat, és bona conversadora i consellera. Ho sap tot de tot, llegiria a totes hores, li fan pànic els gossos i li encanta el pernil de Jabugo i el color rosa. Només m'és una molèstia quan monopolitza el telèfon o ha de fer algun treball per la Uni i no em deixa l'ordinador.
La iaia s'espavila prou sola, la tieta no dona feina, més aviat me'n treu i la universitària prefereix no rebre les meves atencions. Aquest cangur familiar és molt fàcil! El pitjor de tot són els informes que m'exigeix la meva governanta. Cada dia truca no-sé-quantes-vegades i em sotmet a un minuciós interrogatori. Ho té clar si es pensa que em xivaré d'alguna malifeta que ha fet la seva mare, del règim que es salta la cunyada o que la seva nena ha quedat amb algun indesitjable o ha passat tota la nit llegint...
Les tasques domèstiques són suportables si prescindeixes de la neteja a fons i t'oblides de la planxa. Amb una iaia que ni embruta ni gasta i una tieta hiper ordenada no t'importa que s'escaquegi de l'escombra la de "+ de 20". M'envien al súper i em deixen comprar el que em dona la gana. M'encanta i fins i tot fora d'hores concorregudes em relaxa: amb el Mercadona a la cantonada, ascensor i sabent que paga la factura un altre.
M'agrada prou aquesta feina. Llàstima que sigui temporal i no retribuïda. Però no puc queixar-me perquè guanyo el mateix sou que la dona de la neteja i el segurata que m'han contractat.
Molts dies tenim visita especial del primer pollet que el niu va gosar abandonar. Aquesta casa deu estar posseïda perquè no hi ha qui es desempellegui d'ella. Va aconseguir el retorn de la filla bohèmia del colomar mentre no canta a Madrid. I pocs dies permetrà la independència dels pares desitjosos de canviar les lliteres per l'aire condicionat. La filla pròdiga dues nits setmanals dorm al seu llit de soltera. Estic segura que no ho fa pels drets de successió, no és el seu estil, i en qüestió de números l'Economista sap que no som competència. I a més, la meva germana gran ja ha resultat la més afavorida de l'herència genètica. Els seus ulls blaus són l'enveja dels castanys de la Psicopedagoga i dels marró-verdosos de la Cangur-Artista.
