martes, octubre 31, 2006

Passat sociològic

"En l'estudi no existeix la sacietat"
Erasme de Rotterdam

Ningú diria que un any de la meva vida vaig anar a la Universitat a estudiar Sociologia. No recordo ben bé com va anar però vaig ser delegada de classe i representant del Consell Escolar. Implicada en totes les mogudes: xerrades, reunions, reivindicacions, protestes, manifestacions, tallar la Diagonal, nit a la Uni amb sacs de dormir, conflictes amb el Professorat... i molt de bar!

El Cap d'estudis era un impresentable que feia i desfeia, col.locava als seus amiguetes i s'aprofitava de l'alumnat. Em van alertar del perill quan ja m'havia proposat a mi i a uns pocs elegits de participar en un estudi sociològic, el meu nom figura en el llibre que fins i tot va guanyar un premi. Mentrestant el Degà de la Facultat d'Econòmiques em citava per a aclarir certs temes escabrosos... Els últims temps poc m'hi estava, fins i tot m'espantava trobar-me certs elements pels passadissos.

Llegir moltíssim, fer comentaris, treballs i més treballs, biblioteca sense abusar-ne i més de bar! Després de la Facultat, me n'anava cap al Conservatori i a la nit sempre tenia assaig de coral o de teatre. En arribar a casa encara em quedaven no-sé-quantes pàgines per llegir i fer algun escrit i a l'endemà lleva't que tens classe a les 8h. Els findes a part d'anar de marxa amb els amics (estava en edat de sortir) i de recuperar hores de son havia de tocar el piano! En acabar el curs malgrat unes magnífiques notes, els meus pares escoltaven la renúncia a un futur prometedor per a llançar-me al complicat i insegur món de la música.

domingo, octubre 29, 2006

Voleiada

“L’ànima té il.lusions com l’ocell ales, això és el que la sosté »
Victor Hugo

Una apacible i assolellada tarda convidava a emprendre un vol. Encantada de compartir-lo amb dos coloms pare i filla habituals de la meva rambla. Ell sap tenir cura sense ajuda del seu pollet però preveient les dificultats de l'enlairament ha sol.licitat els serveis d'una professional. Amb un pressupost limitat de pare separat encara ha fet sort i ha trobat una companya de vol a les rebaixes que té l'ala trencada però amb pedigrí familiar de colúmbid.

Tot un honor viure el primer vol a llom de bicicle de la Colometa. El vehicle recuperat en època tardorenca, fent cas omís a la dita “Las bicicletas son para el verano”, després de passar la ITV a cal metge bicicleter a punt estava novament per fer volar coloms.

La petita au ha estat queixosa fins que no hem emprès el vol. Els preparatius se li feien llargs i pesats, calia fixar amb seguretat la seva cadireta i aconseguir protecció per al seu caparró. Tota presumida ha triat un casc de color rosa talla "Colometa-2anys" amb el que els seus ulls vius i tafaners havien de lluitar quan li relliscava i perdia visió de vol.

En les primeres pedalades semblava atemorida però poc a poc ha descobert els nous horitzons que s’obrien enfront seu i cridava amb alegria tot allò que el nom coneixia. Aviat ha començat a riure, a respondre a les “brometes” i a jugar a amagar-se i aparèixer del seu casc. Conducció prudent que no ha previst la fresca brisa d’una voleiada vora el mar ni ha volgut evitar els riscos de felicitat de la vivència. En l’última part del trajecte l'ocelleta ha començat a remugar i amb raó, potser massa llarg resultava el primer passeig a dues rodes.

Una experiència emocionant que mereixia un feliç final acomplint la rutina habitual. Mentre el Colomet feia sopar ella picotejava pinyons i gosava jugar amb mi que sóc una ocell poc coneguda. Fent temps per a l’obligat bany de final de jornada la Colometa ha rebut la seva primera classe de piano no oficial, aprenent a tocar glissandi i parant atenció a la cançoneta que el seu reclamat a tota hora papa intentava teclejar. (Pobre veïnat, maleiran el dia que aquest tocat de l’ala feia estrident regal)

Bany en piscineta/banyera i sopar de pastanaga, rap i iogurt. No ha deixat ni una molla, aquesta Colometa ha sortit molt bona menjadora! El “moment literari” ha arribat amb les postres quan la petita poetessa ha tastat la mel per primera vegada a la vida. La seva llengota de fàstic intentant desfer-se d’aquella menja enganxifosa li ha inspirat el vers que serà leitmotiv de la seva Oda a la dolçor “Mel no, sucre sí!”

lunes, octubre 23, 2006

Aligot

"Quan hi ha una tempesta els ocellets s'amaguen però les àguiles volen més alt"
Mahatma Gandhi

Octubre atapeït, mogut i nerviós.
(El pensament en l'estrena del musical japonès del dia 28)

Primera setmana carregada d'assajos i funcions no retribuïdes, cosa habitual en el meu historial artístic. Les meves intencions de descans i dedicació a les actuacions per amor a l'art es van veure frustrades quan en el terrestre viatge de tornada del circ del Nord rebia la trucada d'un Conservatori de música del Vallès que reclamava els meus serveis com a professora. Vaig acceptar no pels ingressos inesperats sinó pensant en una alternativa futura a la meva actual professió incerta.

Em fastiguejava que per coincidència d'agenda no podria gaudir relaxadament del musical miserable i la presentació del nou projecte del Professor Penyacarbassa. Amb els nervis de la preparació del personatge oriental només em faltava el retorn sobtat al món escolar. Cap ganes d'emular novament la Julie Andrews com a senyu substituta ensenyant el Do-re-mi a uns marrecs maleducats i de comprovar com de rovellats tinc els meus dits de pianista. Reconec que el contacte diari amb la canalla rejoveneix, fer classe és com fer una actuació i m'ho vaig passar bé perquè estic acostumada a bregar amb les feres però vaig quedar convençuda que
insistiré per poder viure professionalment de l'artisteig retribuït.

M'acomiadaven del Conservatori i guanyava un viatge amb todos los gastos pagados a Jerez per cantar de nou amb l'Orfeón la Càrmina Burana. Quan vaig voler fer-me enrere per a concentrar-me en la nipona opereta ja havien comprat el bitllet en Business Class i em vaig veure obligada a disfrutar de l'hotel de 4 estrelles, retrobar-me amb les meves amigues que viuen a Madrid, gastar-me les dietes en quincalla i prendre finos i pescadito...

I sense temps per desfer la maleta viatge al "Japó" per veure l'última funció de la meva antecessora. En les 8+8 hores de tren cartagenero coneixia la meva nova companyia teatrera. Entremig un dia intens per a resoldre dubtes, trepitjar l'escalada escenografia i procurar retenir-ho tot: aprendre com m'haig de maquillar, com posar amb èxit l'aparatosa perruca, per on i com fer les sortides a escena... Massa material va enregistrar el meu cervell i en finalitzar la funció estava més cansada que els companys que havien actuat.

Els temuts assajos particulars amb la coreògrafa van ser una delícia en enamorar-se ella dels meus braços i espatlles de nedadora. Va veure clar que el meu personatge havia de ser un aligot de gestos grans i tràgics, una Medea asiàtica. Impossible reunir tota la companyia per a fer un assaig i el director de cognom italià pràcticament no l'he vist. Els quimonos de l'ex japonesa em van curts i petits, i intueixo que estrenaré sense haver provat vestuari, perruca ni complements. Toca espavilar-se si no vull esdevenir una au desplomada, vinga a veure el vídeo i els DVD que m'han passat, fixar-se en els moviments, els gestos, apuntar-ho tot al guió, practicar amb el piano o amb els playbacks... Sort de la col.laboració de l'amiga que patia cistitis orgàsmica i la generositat de l'antecessora disposada a ajudar-me en la meva croada!

En ocasions com aquesta reconec que surt de mi el pitjor, em costa poc adoptar el paper de diva insuportable. A casa ja saben que entre nervis i responsabilitat estic irascible i no em fan gaire cas. Una pregunteta tan innocent com "Que estàs nerviosa?" feta per la meva mare em sembla una provocació i no entenc com la meva germana no es cansa de trucar malgrat les meves respostes desganades. Crec que el que voldrien que els expliqués són les meves voleiades amb un "Tranquimacín" que m'he autoreceptat, poderós relaxant natural i plaent que últimament vetlla pels meus somnis.

L'aligot japonesa és a punt d'empendre el vol. El text, les cançons, les escenes, les coreos i els moviments em preocupen però res pitjor que la baixada a pes des d'una grua hidràulica que em deixa a uns dos metres d'alçada. Espero no haver d'utilitzar les meves ales en l'aterrada, per si de cas hauria de reparar amb urgència la meva ala trencada.

miércoles, octubre 11, 2006

Moments d'estiu (escrit amb retard)

"La felicidad no existe en la vida. Sólo existen momentos felices"
Jacinto Benavente

Ja fa dies que va arribar el final de l'estiu, per segona vegada un estiu madrileny. En l'aventura solitària d'aquest any he viscut alguns moments gloriosos. He tingut molt temps per trobar-me a mi mateixa i no me n'he cansat, això té molt de mèrit. M'he sentit sola a estones però no ha estat sempre una sensació desagradable. En la distància sents l'afecte dels que estimes llunyans i en la proximitat et sorprèn rebre el dels nouvinguts.

Moment curiós va ser la gravació d'una obra composta pel Director de la Banda del Ejército Español pel casament de la seva filla, realitzada en els estudis que té l'exèrcit als jardins del Campo del Moro. Un bodrio de cançó! Això sí, la ruta de tapeo i copichuelas d'aquells dies amb "Los chicos del coro" serà inoblidable.

Moment glamourós va ser col.lar-se a l'última funció de Plácido Domingo al Real. Vaig anar amb el torero després d'un assaig a provar sort a la revenda, cinc minuts abans que comencés vam aconseguir de miracle dues entrades. Eren barates i dolentes però malgrat la nostra indumentària gens adequada vam tenir el morro de seure a platea després de l'entreacte.

Un altre dia em vaig trobar sopant distesament a casa del temut director de la Companyia del televisiu jefe dels meus inicis sarsuelers, veient els DVDs dels nostres espectacles tan a gusto... Com canvien les coses, quin moment més grotesc! I el més divertit va ser descobrir que un tenor de la compañía havia estat el desconegut motorista que una matinada del mes de maig va salvar-me de perdre el vol que em retornava a Barcelona, la setmana anterior ja n'havia perdut un!

Les visites són per a mi moments molt esperats. L'amic generós que viu al país de la xocolata gustosament em va convidar a sopar com cal. La meva estimada amiga nostàlgica va aparcar per uns dies la seva love story actual per a recordar la nostra aventura de l'estiu 2005. Tot seguit del regne d'Aragó arribava al galop un cavaller i finalment la família feia visita oficial.

Els pares van abandonar les tasques de cangur de iaia i tieta, la germana d'ulls blaus el nòvio pescador i la d'ulls castanys les seves amistats. Vam fer turisme en record dels nostres viatges de casa rural, carretera i manta fugint de la calor xafogosa. La meva mare va veure la funció tres dies seguits i va comprovar que la filla estava bé mentre que les germanes aprofitaven per anar de compres, el pare s'entretenia a la recerca de restaurant i l'obrera de l'espectacle exercia de guia excepcional.

Adéu a la febre madrilenya i bolo a l'Extrema i dura abans de retornar a Barcelona per acomiadar l'estiu vora el mar. A cal Sebastian vaig deixar les arracades que em vaig comprar en cobrar la nòmina potent d'agost, moment despiste, com també gran part de la meva col.lecció de potingues i de trapitos d'anar per casa. La Ronaldinha se n'ha anat també al seu país i aquesta tardor el meu Majordom ja no té ni polaca artista ni brasilenya disposada a fer-li la cuina i el llit.

lunes, octubre 09, 2006

Infart

"La vida es como el café o las castañas en otoño. Siempre huele mejor de lo que sabe"
Maruja Torres

Els 15 dies de suposades vacances van passar molt ràpid com era de suposar. Entre temes pendents, ganes de quedar amb tothom, festes majors, assajos d'un miserable musical, assajos del nou musical del Professor Penyacarbassa, visites a la quiropràctica, l'homeòpata i a la iaia a l'hospital... poc descans he tingut. A més, fins i tot vaig "treballar" cantant quatre concerts de Càrmina Burana, tot un gustazo malgrat la mucositat al coll d'un constipat d'al.lèrgia tardoral que em fastiguejava.

Només algú com jo després de passar-se tot l'estiu cantant i anant amunt i avall accepta amb entusiasme la idea de vociferar en els seus dies lliures i tornar a fer equipatge i viatjar. No podia refusar la invitació de col.laborar amb un Orfeón de prestigi internacional, totes les despeses cobertes, viatge, estada i dietes. Llàstima que els concerts eren aquí a la cantonada, mai m'havia sentit tan ridícula arrossegant maleta anant amb Ferrocarrils a instal.lar-me a un còmode hotel del Vallès.

Amb tanta moguda vacacional enyorava la meva plàcida vida de puta madrilenya i desitjava amb ànsia anar-me'n amb el circ cap a les terres del Nord. Ni l'últim dia mercenari amb una copa de vi al Moll de la Fusta amb la il.lusió d'haver ensopegat amb una au de vol més intranquil que el propi vaig aconseguir relaxar-me. Una trucada que possibilitaria la inserció laboral a l'artisteig professional barceloní accelerava el meu cor al mateix temps que l'Ajuntament de la meva ciutat organitzava un Piromusical en el meu honor per celebrar tan feliç notícia.

Després d'una nit de vols d'artifici, massa curt el dia era per a preparar maleta i càsting. I l'endemà cap a Bilbao en avió com una senyora, mentre la companyia arribava baldada després d'una pallissa d'autocar. Tot i així jo em sentia més esgotada que tots i el dubte del resultat de la prova em va tenir tot el dia amb la cara desencaixada.

Al matí següent va arribar l'esperada trucada: Sí, sí, sí!!! Tota sola en una habitació d'hotel en una ciutat estranya vaig començar a fer bots i salts amb un telèfon mòbil a la mà: sóc l'escollida!

Els dies van passant i mantinc l'alegria que em suposa aquesta oportunitat però sent conscient de la responsabilitat. Vinga felicitacions, tothom està encantat i feliç però el curro i els nervis són tots per mi. Tinc poc temps, doneu-me ànims i suport, me n'hauré de sortir victoriosa com sigui!