lunes, noviembre 19, 2007

Faraona


"En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts"
Andy Warhol

C'era una volta una schiava etiope, una esposa de un presidente de un gobierno i una humil obrera de l'espectacle que es van trobar en un Liceu. Després de dues escasses setmanes d'assajos alçaven el faraònic teló d'una Aida.

Quin plaer cantar el "Gloria all'Egitto" a tutti pulmó amb el cor professional millor pagat de tot el país. I quin privilegi compartir escenari amb grandíssimes figures. Totes vocci de pes: el més prim no baixa dels 100 quilos! Un regal per a les oïdes. Per a alegrar la vista ja tenim els atlètics cossos de ballarins i figurants!

A la schiava Aida li roba el protagonisme el divo guerrero que va liar-la fa uns mesos a la Scala de Milà. Va marxar a mitja funció i va ser substituït per un tenor en texans i samarreta. Aquí també ha amenaçat de fotre el camp. El director, més xulo que ell, li va dir si tenia intenció d'ampliar el seu currículum (d'abandonaments?!).


Forta competència li fa, sense pretendre-ho, la soprano-ZP. La foto als diaris de la seva boca ben oberta, assumpte de prioritat nacional, ens demostra com funciona aquest país. Ella és molt agradable, complidora a la feina i es comporta amb total normalitat. Prova de la seva actitud modèl.lica és que entre companys no hem fet ni un sol comentari de cotilleo al respecte. Comparteix camerino amb nosaltres i no se li fa cap tracte de favor. Fins i tot m'ha deixat el seu desmaquillador. Si no fos pels dos segurates que la ronden oblidaríem quin càrrec ocupa el seu marit.


Cap al Liceu! Avui és l'estrena i ara mateix tinc prova de vestuari. Fins a últim moment hem patit perquè va haver un mal recompte de vestits i pretenien deixar a algunes coristes entre caixes. Entre tanta fotocòpia egípcia si no hagués sortit tampoc s'hauria notat. Trobar algú és pitjor que buscar a Wally. Les iaies que mengen xocolata al carrer Petritxol ho tindran cru per a localitzar la seva presidenta entre tants egipcis a escena.


In bocca al lupo
Crepi il lupo!

martes, octubre 16, 2007

Molla de pa

"Que mengin pastissos"
(Quan li van dir que el poble no tenia pa per a menjar)
Maria Antonieta

Tinc una amiga que es casa. Em fa il.lusió perquè és la primera de la colla que decideix firmar un paper on diu que s'estima a una altra persona. Ja era hora. Fins ara, tots decideixen anar-se'n a viure junts i en pecat. Tenim bodorrio!

Primer casament oficial i temo que tot seran baixes. És el risc que corres quan et fas amic de la faràndula. Vaig patir força temps perquè tenia assaig previst al Liceu (i qualsevol se'l salta). Com li explicava a la núvia que la seva amiga no cantaria al seu casament?? La Marítima no sap si es podrà escaquejar de l'assaig del nou musical i amenaça a deixar-me tirada en els duos que hem de cantar. Ja em veig improvisant a última hora. L'actor té funció a la tarda i marxarà tot just després del pica-pica. I el músic també ho té cru. No li donaran festa per Tots Sants, dia que un violinista de funerals més feina té de tot l'any. I per a rematar-ho, tenim els Follett que acaben de portar una criatura al món. Esperem que aquell dia no els sorgeixin complicacions.

La colla del nuvi, en canvi, s'ho està currant. I molt. Que si organitzen això, allò... Per a calmar la meva mala consciència col.laboro a la seva revista. Aquí teniu la historieta dedicada a la flamant núvia.

M'he inspirat en una frase seva que va dir un dia que se sentia poca cosa: "Em sento com una molla de pa".

Voldria explicar-vos la història d’una molla de pa. No pretenc relatar la vida poc interessant i avorrida d'una molla de pa qualsevol. Ni molt menys. La nostra protagonista és la molla de pa més genuïna i autèntica amb qui podríeu haver ensopegat. No es es va desgranar d'una cruixent baguette francesa, ni d'un pa de pita oriental, ni era llavor de sèsam d'una bagel... Ella era una molla d'un pa de pagès ben nostrat!

Filla de la generació del 75, va triar un dia molt especial per a venir al món: el 20-N. El gran Forner creador va reemplaçar el ranci Paquito per una innocent molleta de pa! Durant la seva infantesa va mamar i dormir com fan totes les molles bebè del Gremi de flequers. Fins que un dia, imitant les ufanoses barres de mig i de quart va començar a fer les seves primeres passes.

Envoltada sempre per música i teatre, ben aviat va trepitjar escenari. Amb el seu pedigree familiar no podia esdevenir un altre tipus de molla que no fos artista. Va anar creixent i va anar trencant motlles (de pa de motlle) mentre anava trobant amics. Alguns tous i flonjos de pa de Viena, altres durs de pa de fa més de quatre dies, altres un xic punyeteros de pa d'espècies i altres melosos i empalagosos de molla de pastisset pringós... Però tots ells d'amistat a prova de pa integral!

Un dia la nostra molla de pa va creure que el món no l'estimava. Va agafar el seu mocador de fer farcells i va decidir marxar ben lluny. Diuen les cròniques de l'època que va ramblejar i ramblejar fins que va caure esgotada. Sortosament va ser rescatada a temps, abans que algun colom de rodona se la cruspís.

Moltes altres aventures ha viscut la nostra molla de pa. No hi ha temps per divagar sobre com va esdevenir molla de pa funcionària o les seves peripècies com a molla de pa boletaire... A bodes ens conviden! Fa unes tardors que un llonguet ben plantat i poblenoví com cal es va interferir en la vida de la nostra heroïna. I avui 1 de novembre del 2007 esdevindran molles de pastís nupcial!

sábado, octubre 06, 2007

Eutanàsia

"La violència és l'últim refugi de l'incompetent"
Isaac Asimov

Avui he protagonitzat un atac de violència indiscriminada. Una actuació amb premeditació i traïdoria. La pobra víctima mortal ha estat un dels objectes que més estimo.

Ho he fet per ell. Li he evitat el trasbals del viatge a l'hospital madrileny, que el remenessin, l'arreglessin de qualsevol manera i el forcessin a tornar a treballar. Mort digna per al meu mòbil vell i capritxós que quan li dona la gana es col.lapsa i deixa de funcionar. Que reposi en pau.

He seguit les recomanacions de la dependenta del Phone House. "Si vos no querés que te reparen el celular... rompelo..." I enmig del carrer a plena llum del dia, he llençat amb totes les meves forces el mòbil a terra després d'haver-lo colpejat contra un fanal com una posseïda. No hauria suportat realitzar tan cruel atac en la intimitat. Poc m'ha importat que la gent hagi pensat que aquella dona, aparentment normal, estava completament sonada. Per sort ningú ha avisat la policia i el jovenet del Parte de siniestro sense demanar explicacions ha apuntat "Irreparable" i m'ha promès que em donaria un mòbil nou.


Ho confesso. He sentit plaer en destrossar el meu acompanyant més fidel. A partir d'ara, no sé si seré capaç de reprimir els meus instints assassins. Per si de cas, no em provoqueu.

martes, octubre 02, 2007

Money, money


"Els diners no són res, però molts diners, això ja és una altra cosa."
George B. Shaw

No recordo exactament quin va ser el meu primer sou. Diria que unes 25.000 pessetes que vaig cobrar per fer unes entrevistes i transcriure-les. Només vaig estar un any a la universitat però mai podré dir que de la Sociologia no n'he tret ni un cèntim.

Abans de fer-ne 20 m'enfrontava per primera vegada amb una classe de nanos. Quina experiència! Mestra de música i anglès a una escola pública de Cornellà. Ni idea de pedagogia i menys d'anglès... i cap titolació. Tot il.legal! Tres mesets de curro van pagar una setmana a París a l'estiu!

Amb feinetes i classes he sobreviscut mentre he estudiat la inacabable carrera de músic. Cursos i cursets, capricis varis, entrades a teatre, Coca-coles i fins i tot un viatget per veure món cada any. I quan la vaca no donava més de sí, tirava mà dels "extres televisius".

Vaig anar al "Si l'encerto l'endevino" del Josep M. Bachs amb l'amic actor. Vam dir que érem nòvios perquè ens deixessin participar. 80.000 pessetes! Amb la meva part em vaig comprar un mòbil. Vaig ser la primera de la colla d'amics que en tenia i tots em van jurar i perjurar que mai de la vida em trucarien... Al cap d'unes setmanes el músic se'n comprava un, i després un altre va picar, fins que tots van caure al parany.

El meu primer pont aeri me'l va pagar Tele 5: "El juego del Euromillón" de la Paula Vázquez. Llavors encara no s'havia operat el nas, ni portava biquini, però tenia unes mamelles impressionants. Una setmana amb todos los gastos pagados a la capital del reino i a sobre vaig guanyar un pastón: 10.000 €! Hisenda me'n va robar més de 2.000.
Per complementar el meu sou d'aturada actual hauria de revifar la meva vocació concursera. Sort que ja he fet tard al Gran Hermano. No m'agradaria gens que el món conegués a l'obrera de l'espectacle per ser la concursante-cantante.

Primer post que escric per encàrrec. Meme que m'ha passat l'Emily: En què vas gastar el primer sou?

sábado, septiembre 29, 2007

Llogada

- Una casa solitària. No se sent sol?
- Només quan hi ha gent.
The Thin Red Line

La crida per cobrir la plaça vacant de "Pepito" ha donat resultat. Ja he posat un home a la meva vida. La setmana que ve me'n vaig a viure amb ell.


Ha anat tot tan ràpid que fins avui no l'he presentat als meus pares. "El noi encantador... i el pis una preciositat..." La meva progenitora s'ha tranquil.litzat en comprovar que el meu nou company deu ser dels que sempre té la cuina com una patena.


No es diu Josep en cap de les seves variants, ni és l'home de la meva vida... però està disposat a compartir-la amb mi. Espero que em cuidi tan bé com el meu Majordom madrileny.

domingo, septiembre 16, 2007

Pepito


"Dicen que el hombre no es hombre mientras no oye su nombre de labios de una mujer"
Antonio Machado


Benvolguts amics,

Us comunico oficialment que a partir d'avui, la meva parella, en Manel de la Costa Brava, altrament conegut com a Simsà, passarà a ser referida com a JOSEP.

A què es deu aquest canvi?
- No he canviat de parella.
- Tampoc és per aconseguir regals el dia 19 de març.
- La raó és que el seu nom autèntic és Josep Manel.

Familiarment i per amics d'infància és conegut pel seu primer nom, i a la feina i en cercles d'internet pel segon. Després de portar dos anys i tres mesos de relació, hem arribat a la conclusió que tot i l'embolic que pot suposar, el millor és que l'equipari en el tracte a família i amics d'infància. Així que d'ara en endavant, quan parli de Josep no es confonguin que no l'he canviat.


Fa mig any que família, amics i coneguts dels ulls blaus de la meva germana rebíem aquest correu electrònic. Encara ara riem, per la notícia i pel mètode d'anunci. No pot ser tan fàcil canviar-li el nom a una persona. Tot són confusions. Passa el mateix que quan canvien el nom d'un carrer o d'una parada de metro. La gent acostuma a anomenar l'antic i resulta molt estrany utilitzar el nou nom. Quan la Blue eyes ens parla del seu amor, la pregunta és inevitable "Quin Josep? Ah, el Manel!"

La meva colla d'amics és especialista en rebatejar els nous personatges que van apareixent. No hi ha escapatòria. Els presentes algú i en poca estona ja tenen l'estudi fet i el mote decidit. Així que tant els fa si es diu Josep o Manel, sempre serà en Simsà.

A casa el tema s'ha complicat amb l'arribada d'un nou inquilí als dinars de diumenge. Resulta que el noviet de la petita d'ulls castanys també es diu Josep. Bé, exactament es diu Josep Maria, però a la nena no li agrada i li ha escapçat el Maria... Així que ara tenim el Josep de l'una i el Josep de l'altra! (Quin altre Josep? Ah, el Manel!)

És molt útil perquè així mai t'equivoques quan els demanes que et passin la sal. Ja se sap que de "Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases". Espero que algun dia interpretaran per a la seva cunyada artista aquest famós duo:

Eran dos tipos requetefinos,
eran dos tipos medios chiflaos,
eran dos tipos casi divinos,
eran dos tipos desvarataos.

Si se encontraban en una esquina
o se encontraban en el cafe,
siempre se oía con voz muy fina
el saludito de Don José.


Hola Don Pepito.
Hola Don José.
Pasó usted por mi casa?
Por su casa yo pasé.
Vio usted a mi abuela?
A su abuela yo la vi.
Adiós Don Pepito.
Adiós Don José.


Ara estic una mica nerviosa. Temo conèixer el Pep, Josep, Pepe, Joseba, Giuseppe, Yuseph, José, Jose o Joselito... que ha de ser l'home de la meva vida.

jueves, septiembre 13, 2007

Cleòpatra



"Soldats, penseu que des de l'alt d'aquestes piràmides, quaranta segles us contemplen!"
(21-VII-1798 Gizeh)
Napoleó Bonaparte


Viatge a Egipte! Per uns dies vaig abandonar la condició d'obrera de l'espectacle per esdevenir una turista qualsevol.

Sota barret i empastifada de crema solar de "+ de 50" les meves ulleres de sol contemplaven les meravelles faraòniques. Vinga suar... i vinga beure aigua. Sempre embotellada. Em barallava per aconseguir un racó a l'ombra per escoltar el guia i fer foto del temple de turno sense presència de pantalons curts aliens. Més complicat era escaquejar-se dels pesats que per "1 euro" et venien la lluna. Em divertia que per talla i pal.lidesa em canviessin la nacionalitat. Tant hortera vesteixo per què em confonguin amb una guiri anglesa?

El millor de "Ca l'Egipci" és que tots els homes et troben súper guapa i no paren de tirar-te els trastos. Allò és el paradís! Els ulls blaus prudents de la meva acompanyant de viatge van impedir que donés el meu mòbil als admiradors. No estic per visites africanes.

Reconec que allí vaig pecar. Vaig acabar menjant amanida, fruita i el boníssim karkadé amb glaçons de gel... Fets amb la seva aigua parasitada! Ho vaig fer per no perdre'm l'experiència de la tradicional diarrea del viatger. A la tornada em va tocar de regal l'excursió a les Urgències del Clínic: 7 hores d'espera! Quina desil.lusió més gran hagués estat no haver patit ni un sol contratemps. Malaguanyat Fortasec, sueros i dodotis d'emergències!

Aventures... poques. No era època de plaga de llagostes, ni d'inundacions, ni d'atemptats terroristes. Ni em va picar cap mosquit de raça desconeguda, ni vaig caure del camell que arrossegava un nano amb samarreta del Ronaldinho, ni em van atacar els cocodrils banyant-me al Nil. La vida només perilla en agafar un taxi suïcida a El Caire.

Objectiu acomplert. Calia preparar-me per l'Aida, com els déus pagans manen. No es pot cantar el "Gloria all'Egitto" sense haver trepitjat les terres faraòniques. Seguint amb la immersió egípcia, després de les meves vocalitzacions ompliré la banyera amb llet de cabra emulant Cleòpatra.

domingo, septiembre 09, 2007

Santa festa


"Penso que una vida dedicada a la música és una vida viscuda bonament i a això és al que m'he dedicat"
Luciano Pavarotti

La meva germana d'ulls blaus i jo portem noms de MaredeDéus trobades. Som dignes filles de Montserrat, netes de Lourdes i nebodes de Núria. Visca la virginal tradició nominal familiar!

Ahir, dia del nostre sant, el barri que ens ha vist créixer, inaugurava la seva Festa Major. Cap a la rambla falta gent! Una travessa de 5 minuts pot arribar a durar més d'1 hora. No pares d'ensopegar amb uns i altres, petonejades, salutacions... fa bonic retrobar-se amb amics i coneguts de tota la vida. El que no m'agrada tant és haver-me de donar per al.ludida al crit de "Ei, madrilenya!" i haver de respondre a la repetida pregunta "I ara què estàs fent?"

Després del Pregó i la visita obligada a la fira amb els nebots, tocava sopar amb la colla. Amb el temps hem evolucionat de l'entrepà de truita al Centre on fèiem teatre, al sopar de gala reservant taula a restaurant. Entremig va haver l'hamburguesa, birra i braves que menjàvem a una terrassa després de suor i baralles per aconseguir taula. Enguany hem patit un atac de poblenovitis agut i hem seguit les directrius de l'organització: "A qualsevol racó del Poblenou: sopar al carrer"

Si a un sopar convocat a les 9h, quedes a les 10h i arribes a quarts d'11 trobaràs tot ocupat. Fallit l'intent d'aprofitar taula i cadires de l'associació de veïns. Improvisació ràpida: banc de la rambla, arreplega tamburets i taules de cuina i en 5 minuts davant de casa plantes la paradeta. Millor que mai. Pà amb tomàquet i embotit i vi de Rioja. I després ball fins a les tantes...

Avui paella amb tota la família al complert. Postres de Nessun dorma homenatge a Pavarotti i sobretaula d'àries que l'obrera de l'espectacle canta després d'un vermut, un vinet i un xupito de diumenge... També hi ha hagut xocolatera aporrejada al piano pels nanos i actuacions d'opereta de les germanes. El nouvingut noviet de la petita d'ulls castanys no ha fugit corrents... Curiosa celebració de sant de les cunyades! Per sort la seva xicota es va lliurar de la tradició i no s'anomena Queralt, Socors, Claustre o Camí... L'Elisabet té nom de reina catalana, amb ella la família inaugurava una nova nissaga.

domingo, agosto 19, 2007

D'agost


"Si surt, surt. Si no surt, cal tornar a començar. Tota la resta és fantasia."
Edouard Manet


I es va acabar la Macedònia. Vaig quedar-me uns dies a la capital del reino per acomiadar-me de la meva puta amb tranquil.litat i patir en solitari la depressió post-espectacle. L'única pressa d'aterrar a Barcelona: no exhaurir el termini per sol-licitar la prestació d'atur.


Quina alegria retrobar-me amb la gent que estimo, el mar, la bici, la meva rambla i... la cua de l'INEM. Un empleat amb poques ganes de treballar en mes d'agost em feia un dur interrogatori sobre les meves aptituds laborals. La seva intenció era trobar-me feina. Gràcies! Dubto que em truquin per a un bolo o un càsting, encara em tocarà pringar... Li hauria d'haver dit que només serveixo per cantar la Mimí i a l'Scala de Milà. Però tonta de mi, vaig cantar la totalitat de les possibilitats artístiques de l'obrera de l'espectacle.


Mentrestant assajava un bolo (en negre, s'entén) que vaig aconseguir trucant a una persona que detesto. Super cutre! Només vaig pregar perquè cap pijo del públic de Cap-Roig em reconegués amb aquell mono blanc estil chapapote i els cabells tenyits de negre amb un esprai del "Todo a 100".


I després què? Proposta inesperada dels ulls blaus de la meva germana per marxar de viatge exòtic. Dit i fet. On anem? Alguna oferta? Cap a Egipte falta gent!

jueves, agosto 16, 2007

Lost


"Vivim tots sota el mateix cel, però no tenim el mateix horitzó"
Konrad Adenauer

És un dilluns qualsevol d'un mes xafogós. D'una nit d'excessos torno cap a una casa que no és la meva, en una ciutat estrangera. Són les 4h, tampoc no seria tan tard, si no fossin les 4h de la tarda...

No hi ha excusa que valgui per abusar de l'alcohol, ni per consumir segons quines substàncies, ni per anar-te'n al llit amb un tal algú, ni per tot un seguit de dies de desordre. Que se t'acaba la feina, te'n vas a l'atur i no tens projectes a la vista... Que deixaràs de veure cada dia a la gent que ara són la teva família... Que no saps què serà de tu, si quedar-te aquí o allà, on anar a buscar-te la vida... Per això, fa dos dies que no truques a casa perquè no notin que estàs trista i perquè no suportes que et tornin a preguntar què penses fer en endavant.

Em trobo perduda en una estació de metro que mai he trepitjat. Hi ha una dona que no para de mirar-me. És que vaig més despentinada del normal, la meva cara delata penediment, tristor la meva mirada, o seran massa escandalosos els senyals al coll d'una nit salvatge? Dins del vagó, se m'acosta: Tú cantas, verdad? Em quedo una mica parada i assenteixo lleument. Es que te vi haciendo Macedonia la semana pasada y me encantó. Mi enhorabuena. Qué espectáculo más maravilloso... No em puc creure que s'anés a fixar en la pèlroja obrera de l'espectacle. Y qué ilusión me hace encontrarte ahora en el metro y me decía, pero es ella? Claro que lo es. Qué emoción!

Un momentazo com aquest compensa tota la porqueria acumulada de fa dies. I ja no m'importa el meu estat perjudicat, ni tenen raó de ser els remordiments, ni les lamentacions pel final sobtat de l'espectacle... I penso que val la pena viure a 600 quilòmetres de la gent que estimes i tant me fa no portar una vida degudament com cal.

martes, julio 31, 2007

Princeses

"Dicen que las princesas no tienen equilibrio,
son tan sensibles que notan la rotación de la tierra.
Dicen que son tan sensibles que enferman si están lejos de su reino,
que hasta pueden morir de tristeza."
Princesas de Fernando León de Aranoa.
Les noies de la Macedònia, som les nenes mimades de la companyia i l'ojito derecho del nostre proxeneta Herr Direktor que presumeix cofoi del treball de les seves chicas. Tot són atencions i afalacs dels solistes, cor masculí (inclosa la comunitat gay), figurants, músics de l'orquestra i equip tècnic al complert.

Exercir la prostitució és dur i sacrificat. En 10 minuts els clients del cor masculí estan a punt per a la funció però les putes dues hores abans tenim cita a maquillatge o a pelu. "Quien da la vez?" Cotilleos i pestanyes postisses i pinces al cap per a les "ondas al agua" estil anys 30. Vaig accedir a tallar-me els cabells arran d'orella per estalviar-me la tortura diària del recollit, las horquillas, la laca, la gomina i tota la potingada al cap. Odio que em pentinin! En canvi és tan còmode i relaxant deixar-se empastifar la cara per un profesional que et deixa super preciosa.


El figurinista és qui més ens estima i ens fa lluir 6 o 7 modelets a escena. A cual vestido más bonito! Roba interior i bata, o vestit i abric, i tots els seus complements de barret, bolso, joies... i mitges! Amb tant canvi ens passa la funció volant. Se'n va anar a París a comprar llenceria i millor no saber quants diners es va gastar en calces i cotilles! El vestuari és d'època, a la mínima s'esquinça i les sastres van de bòlit recosint teles tan velles. Encantades per tot, l'única queixa són les sabates de taló ben alt que han produit alguna lesió i han convertit el Thrombocid i el gel de cames cansades en els nostres millors amics.


La convivència en un camerino no és cosa fàcil. Comparteixo habitació amb altres tres obreres de la prostitució. La ballarina del Circ de l'estiu passat que és la protegida del dire musical i que segueix fent de les seves. "O está como una cabra, o tiene un morro que se lo pisa" Arriba tardíssim, o es presenta afònica, o ve de follar amb el saxo de l'orquestra o el tècnic de micros que també s'ha passat per la pedra Bianca. La puttana italiana és una de les moltes actrius catalanes que sobreviu a Madrid fent musicals. Amb dues copes de vi blanc ja t'explica amb llàgrimes als ulls que per amor a la professió s'està perdent veure créixer la seva neboda. La benjamina de la companyia, la Gwendolin, una altra catalana molt desendreçada però que té la cabeza mejor amueblada del camerino.


Quatre putes ben avingudes que només ens barallem pel termòstat de l'aire condicionat (quan funciona) i per la possessió de la crema hidratant. Ens agrada versionar lletres estil marrano o inventar segones veus a les cançons de Macedònia. Els nostres crits de guerra són "La Ca-ballé" mentre ens ruixem el cap amb l'esprai pringós o "Quien se ha corrido en mi cara?!?" corredissa cap a les dutxes ben empastifades de llet desmaquilladora. Les males llengües amb nosaltres estan encantades. Que si una pateix anorèxia o es que se mete..., que si l'altra té crisis d'ansietat i un ex que la maltractava, que si aquesta vinga fer-se porros mentre li fot banyes al seu nòvio de Barcelona, que si aquella està liada amb mitja orquestra, que si a l'altra li va el rollo bollo...


Compartim secrets, barra de llavis i polvera, Homeovox, Ibuprofè i altres drogues, juergas y resacas, moltes risas i també moltes llàgrimes. Ja hem firmat la notificació de fi de contracte. De res serveixen els aplaudiments, les crítiques boníssimes o penjar cartell diari que no queden localitats, de res serveix que l'alcalde madrileny estigui disposat a gastar més diners, de res serveix exercir la prostitució amb tant de talent... El proxeneta lluitarà per aconseguir els drets, però per ara no hi ha pròrroga ni gira.


Última setmana de Macedònia: espero que aquest no sigui el final de la història d'unes dones, d'unes putes, d'unes princeses.



jueves, junio 28, 2007

Macedònia


"Abans que res, els artistes són els homes que volen arribar a ser humans"
Guillaume Apollinaire

Fa tres mesos i mig que contentíssima aterrava a la capital del reino per tornar a fer de puta.

Nervis, il.lusió i moltes bufetades per formar part d'aquesta Macedònia. Tota la professió madrilenya i molts catalans van agafar el pont aeri per a presentar-se al càsting. Més de 800 audicions, un repartiment de luxe amb molts amics de Herr Direktor i un Cor d'elegits de 22 homes i 10 dones. Cantants de procedència lírica, altres de musical, actors que canten... una barreja interessant. A la plebs, moltes "estrelletes" sense cap recança per no tenir un paper solista, l'important és treballar i l'oportunitat d'estar en un espectacle de qualitat amb un bon director. I pel sou ni una queixa: es cobra més per fer de coro a l'Español que fent temporada de Bruixa protagonista.

Un mes d'assajos musicals sota la batuta del germà del jefe, que amb el seu puro i a cop de fuet tractava tant a músics de Conservatori com a analfabets lectors de partitura. I un segon mes per al muntatge comprimit de l'escena a una sala provisional de l'Español teatre. Feliços gaudíem de tot de comoditats. Cafeteria a preu de companyia amb exquisides menges i fins i tot entrepans de pà amb tomàquet. Camerinos per vestir-se de puta i fer la bugada al final de la jornada per trobar la roba a punt per a l'endemà. I l'ubicació privilegiada a la preciosa Plaza Santa Ana, rodejada de garitos on fer un cafè o uns vinos o unes cerveses amb la seva tapa corresponent.

I llavors ens van portar al Matadero. Es va acabar la bona vida amb el trasllat a la Nau en obres on havíem d'estrenar el gran espectacle. Adéu al servei de bar, canviant-nos a un racó i sense lavabos! Però el més insuportable era la pols. Tot brut i empolsinat, picor al coll, llagrimeig, estornuts, al.lèrgies... Vinga antihistamínic! Mitja companyia cantant amb mascareta posada, quins assajos més surrealistes! Les putes vam substituir les mitges de reixa, les sabates de taló i les picardies suggerents per les vambes i els pantalons de xandall per a no embrutar-nos.

I en aquest tercer mes els assajos van començar a allargar-se fins a altes hores. Quan plegaven els obrers de la construcció, entràvem a treballar els obrers de l'espectacle. A la pausa ens portàvem el bocata o el tupper i sobre els materials de construcció o davant dels barracons, camerinos provisionals, sopàvem a l'aire lliure. Quina meravella ha resultat el nostre "Càmping Macedònia" i els jocs de cucanya tipus "Mocador" per combatre l'avorriment de les llargues escenes de solistes.

El pitjor de tot ha estat el tema pipí que ha posat fre obligat a la meva addicció hidràulica. Els Servicios oficials mínimament nets estaven a una altra nau, entre escenes no donava temps a anar i tornar. I preferible era buscar un racó per fer el riu que patir els efluvis desagradables dels lavabos de "Festa Major" solució temporal a les urgències de bufeta.

I en aquestes condicions de pols i d'obres que mai s'acabaven l'estrena s'ha anat endarrerint setmana rere setmana. Va arribar l'orquestra, la microfonia, i els llums que no s'enllestien fins dos dies abans... I van estar fets els camerinos, va arribar el vestuari, vam tenir dutxes i vam poder fer pipí a dojo! Però els problemes tècnics eren un no parar: ara no sentim l'orquestra, ara no veiem el director, ara la cortina s'encalla, ara la moto no engega...

Últims 15 dies: roda de premsa, pase de gràfics, articles als diaris, fotos, sortim a la tele... Tenim públic i els primers aplaudiments!

I finalment avui 28 de juny estrenem Mahagonny!

sábado, junio 23, 2007

Sense revetlla


"Desechad tristezas y melancolías. La vida es amable, tiene pocos días y tan sólo ahora la hemos de gozar"
Federico García Lorca

Aquesta nit no hi ha revetlla. És dur viure a la capital del reino. Com m'hauria agradat trobar cues a tots els forns, persones pel carrer atrafegades amb coques sota el braç o fins i tot esquivar els gamberros que tiren petards a tota hora espantant iaies i gossos atemorits. Un altre disgust a afegir a la Lliga que l'equip merengue guanyava fa pocs dies. Aquí una que passa del futbol va haver de viure com ho celebraven!

Quina trista entrada d'estiu. La comunitat catalana pretenia celebrar Sant Joan, fer conèixer la nostra cultura als companys autòctons devots de "La verbena de la Paloma". Hauria estat una revetlla clandestina i descafeïnada, l'endemà diumenge fem la nostra primera funció amb públic que ha pagat les seves entrades i la nostra professionalitat no ens hauria permès desfasar com toca. Amb el cansament i el desordre d'aquests últims dies i sense un fi de festa a la platja amb bany improvisat ho hem deixat estar.

Per no caure en una tremenda depressió, l'obrera de l'espectacle acaba d'anar a comprar-se un vestido petardo per aquesta nit, mai se sap. Si no hi ha coca, ni cava, ni coets, ni foguera, ni platja... almenys estrenaré vestit!

lunes, junio 04, 2007

Stabat mater


"Mai hi ha hagut un nen tan adorable que la mare no vulgui posar a dormir"
Ralph Waldo Emerson

Estrany és anar a Barcelona de permís i no deure visita a l'amiga de turno que acaba de parir. La Melena rinxolada amb més èxit del barri és l'última que s'ha apuntat al Club de "Mamà-prop-dels-40". M'obre la porta en pijama, una cua mal feta, una cara ullerosa que espanta i música de Mozart de fons, del CD "Música para tu bebé" que acotxa el petit D.

La Rínxols va ser la típica tía buena que va aprofitar per lligar i follar-se tots els exemplars de mascle més o menys interessants que va trobar. Entre rotllo i història la seva llarga cabellera tenia algun nòvio fixe de poca durada. Un dia, per necessitat, se'n va anar a viure amb el noi que feia poques setmanes havia conegut a una disco. I aquell últim ligue, és ara el pare del seu fill.

Ella seria un exemple de llibre. La típica dona pels volts dels 35 en la crisi de parella dels 7 anys. Té molts dubtes sobre la seva relació, se sent atreta per altres homes però no és infidel, no sap cap a on conduir la seva vida, li aterra el panorama de trobar-se sola en el món... Incapaç de prendre cap decisió posa solució als seus dubtes existencials portant una criatura al món.

"Tot el dia mamant i plorant, mamant i plorant... em sento com una teta gegant... I no hi ha manera de dormir... No tinc temps per res..." Sempre el mateix discurs, sempre t'agraeixen els Nenucos o el pijama que no calia que els portessis, i sempre volen que expliquis tu les teves novetats... perquè elles només poden parlar-te de bolquers i biberons... El petit D esclata en un plor rondinaire, no pot permetre que oblidem que ell és i serà per sempre més el centre de l'univers. "Ho veus? Ni cinc minuts de tranquil.litat..." El treu del bressol i me'l col.loca als braços i penso que és preciós i que mai em cansaria de mirar-lo. "Vinga mamar i plorar... No puc fer res... No tinc vida..."


El gran D. torna de treballar i fa entrada triomfal amb traje i corbata i clenxa ben feta però amb aquelles ulleres que delaten la condició recent estrenada de pare. El seu fill va néixer pocs dies abans que s'aprovés la Llei d'Igualtat i ell no s'ha pogut beneficiar del nou permís de 15 dies de paternitat. Té son i gana i el més calent és a l'aigüera.


"Ja me n'anava..." Em conviden a dinar però no puc quedar-me (ni vull!), m'ofereixo a preparar-lo però la sra. de D confia que el ben clenxinat gran D que encara no s'ha atrevit a canviar ni un sol bolquer, sàpiga posar la pasta a bullir.


És fantàstic visitar una amiga-mare-recent en plena depre post-part. El seu atac de sinceritat és el millor anticonceptiu per a una obrera de l'espectacle a qui se li desperta en menys de cinc minuts l'instint maternal. M'anima molt a seguir amb la meva vida de puta madrilenya.

jueves, mayo 24, 2007

Cataclisme

"Mai es menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra i després de la cacera"
Otto von Bismarck

Dies de pluja a la capital del reino: ruixats abundants intermitents, embussaments, inundacions, carrers enfangats, aturades al metro... Quin regal de metereologia més inesperat, em sento com a casa! Estava farta dels plugims inofensius i dels paraigües innecessaris que els aborígens treuen a passejar porque hace bonito. Tothom està esverat i tenim nou tema de conversa d'ascensor sobre els horrors del canvi climàtic.

Les forces de la natura s'han unit per a ofegar totes les obres que a corre cuita estan acabant abans de les eleccions d'aquest diumenge. Obra inaugurada, obra inundada. Pobre alcalde! No comptava que els déus de la pluja fossin antiPP... Però passi el que passi i faci el que faci sap que les té guanyades. L'altre dia vaig enxampar una entrevista que li feien a l'abominable Telemadrid i reconec que el paio té talent. Vaig canviar ràpid al canal del culebró Pantojil abans que m'entressin unes ganes boges de votar-lo. Socors!

La que no trago de cap de les maneres és l'Esperancita. Ensopegar constantment amb la seva foto retocada, digna propaganda del concurs "Cambio radical" és la pitjor penitència que pago per haver de viure en aquesta ciutat. I hi ha amenaça de futura candidata a Presidenta de la Una, Grande y Libre si fracassa en Mariano a les properes generals.

Aquest diumenge les putes i la resta de la companyia no treballarem. El nostre cacic, Herr Direktor, ens ha preparat les paperetes i ens envia a casa a votar. A mi em va perfecte l'excusa de les eleccions per respirar de nou aires mediterranis. Però l'obrera de l'espectacle, dona previsora, ja fa dies que va sol.licitar el vot per correu. I avui, últim dia del termini, ha desafiat el diluvi per exercir el seu dret de ciutadana. M'he resguardat de l'aiguat visitant el meu ciber preferit regentat per uns moros molt simpàtics que sempre em somriuen. Mentre escric el post en tinc un aquí al costat agenollat a terra fent les seves oracions. Tindrà ell alguna cosa a veure amb aquest diluvi universal?

domingo, mayo 06, 2007

32 primaveres


"Si no et prens el temps de mirar, no veuràs mai res"
(El conte de Nadal de l'Auggie Wren)
Paul Auster

Sóc una de les persones afortunades del món que habitualment no matina. Per mi dormir no és cap pèrdua de temps i no envejo els benaurats que es lleven aviat i aprofiten el dia... Jo, pecadora, confesso que si em deixen, dormo les meves 8 o 9 horetes tan feliç.

Així que només una ànima contradictòria com la meva seria capaç de fer-se un autoregal d'aniversari en format càstig. Avui m'he llevat a les 7h del matí! I encantada de la vida. Al cap d'una hora i mitja s'enlairaria l'avió que em portaria a casa a celebrar el meus 32 anys. Adéu Madrid, Barcelona m'espera!

Apurant temps amb el check-in on line i sense facturar equipatge, a les 7.35h el meu Majordom m'obria la porta de la Limousine. Que n'és de bon tio el Sebastian que també se ha pegao el madrugón en el dia de descans dominical per a acompanyar-me a l'aeroport. Aquest és un regal d'aniversari impagable! Com el dia de permís de propina que el Jefe ens ha donat a les putes i a tota la companyia. Dos dies lliures!

Embarcament, enlairament, aterrada. Tot puntualitat. Gràcies al taxi paternal que em recollia al Prat, a quarts d'11 ja felicitava i petonejava la mare en el dia que li dedica l'any. Hem esmorzat la coca feta per la Ronaldinha que ha burlat els controls de seguretat de Barajas, hem fet la xerradeta amb els pares i la tieta i... he obert l'ordinador. I quina meravella de post-regal m'he trobat d'una blocaire de la meva quinta i amb un nom que s'assembla molt al meu... M'he quedat de pedra. Moltíssimes gràcies a Jomateixa!

I m'ha fet pensar en tantes sorpreses agradables i coses meravelloses que ens passen de vegades. I algunes que ens arriben via internet, o via blog... I sentia que tenia ganes d'escriure-ho i agrair-ho, dedicar temps avui a explicar aquests moments de felicitat. Intento escriure aquest post ràpid que vull fer tantes coses avui i encara no he agafat la bici, ni he fet un passeig vora el mar, ni he passejat per la rambla, ni, ni, ni...

I aquesta tarda m'espera la més bona: celebració de les 32 primaveres! Sense temps ni forces per a preparar res però amb moltíssimes ganes de retrobar-me amb els amics. Com es pot organitzar una festa des de la llunyania, arribant només unes poques hores abans d'un dia festiu amb tot tancat i sense disposar de casa pròpia? Doncs, ha resultat ben fàcil. Només cal tenir un amic actor generós que et deixa l'usdefruit del pati de la seva casa, només cal tenir uns pares disposats anar a comprar el llistat de menjar i begudes que els has encarregat per telèfon i només cal una pila d'amics que faran mans i mànigues per a no fallar-te en un dia com aquest.

Em fa il.lusió aquesta festa de globus i fanta. Serà una regressió a aquella època infantil quan endrapàvem sense remordiments un segon tall de pastís de xocolata, no ens preocupava si pujava l'Euríbor i no desitjàvem altra cosa que fer-nos grans. Per a mi no ha canviat gaire la cosa. Amb una habitació llogada a cal Sebastian i una de gratis a cals pares tant me fa si pugen o no les hipoteques, poc em costa sucumbir a les temptacions plaents i encara conservo una pell nacarada de la qual en parla tota la capital del reino.

Avui toca fer un post positiu i no em penso queixar de res. No tinc ganes ni motius.

domingo, abril 29, 2007

Sayonara, Kati!


"El món és un escenari. I tots els homes i dones són simples actors"
William Shakespeare

Hi havia una vegada una Bruixa que no portava barret punxegut, ni volava amb l'escombra, ni elaborava pocions màgiques. Era una vella dama, molt lletja i dolenta que vivia en una opereta còmica al Japó. Dedicava la major part del dia a maquillar el seu rostre blanquinós i cordar i descordar el parell de dotzenes de gafets del seu quimono. Sanguinària com era, clavava amb fruïció amb agulles l'enutjosa perruca que cobria la seva calba. Diuen que de jove, lluïa una despentinada cabellera pèlroja, amb un encant tan prodigiós com el del seu omòplat esquerre.

L'activitat que més la distreia era anar tot hora al lavabo. Bevedora compulsiva d'aigua, buidava ampolla rere ampolla amb una facilitat sorprenent. Mai s'ha conegut Bruixa amb una pixera tan brutal! També li agradava petar la xerrada als camerinos amb les seves virginals companyes. Estava al dia del calendari menstrual, la freqüència de kikis setmanal o les meravelloses prestacions de les boles de la competència xinesa... Però el que més plaer li produïa, era eixordar amb la seva poderosa veu a petits i grans. Tal volum decibèlic era una perillosa amenaça per a qualsevol timpà desprevingut.

La seva perversitat no tenia límit. Avorrida de causar lesions auditives i de la toilet dependence, sentia necessitat de redecorar la seva vida. No se li va passar pel cap pitjor malesa que disposar sense pietat de la voluntat i les facultats d'una obrera de l'espectacle. El que no podia imaginar-se és que aquesta estaria tan encantada amb la diabòlica possessió. Quin regal de cruel personatge! Ben enfadada, la Bruixa va trencar el malefici i va deixar tirada la poc innocent víctima.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos,
les funcions de l'opereta japonesa s'han fos.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat,
la cruel i perversa Bruixa m'ha abandonat.

domingo, abril 08, 2007

Tres de tres


"Tant de bo visquis tots els dies de la teva vida"
Jonathan Swift

En dies sants no procedeix que les putes treballem. El proxeneta del director musical ens ha donat tres dies de repòs vocal. I la setmana passada, com a la mili, també rebíem tres dies de permís inesperat. Temps em falta per córrer al ciber de la cantonada i comprar un bitllet cap a casa. De Barajas al Prat o de Sants a Atocha y tiro porque me toca!

Pateixo feliçment l'esquizofrènia d'una doble vida: despertar-me i no saber on he dormit, no poder entrar a casa amb les claus que obren una porta que està a 600 km o procurar per la convivència pacífica de les dues targetes de metro rivals que porto al bolso.

Barcelona és tan preciosa! I sobretot quan estàs de vacances i fa bon temps. Visca la sensació de llibertat d'anar amb bici vora el mar o de fer de turista a la teva ciutat. I el millor de tot és tenir temps per perdre amb els amics! Compartir un passeig, un cine, un tè o un atac de culturalitis amb el Professor Penyacarbassa visitant l'exposició de "La música i el III Reich". Com m'agrada abusar dels antidepressius, del marisc, la xocolata de disseny o del vi d'un Ménage à trois amb els dos amics solters. I per rematar-ho avui l'Emperador organitza l'últim sopar, traslladat de dijous sant a diumenge de Pasqua amb els apòstols del musical que retornen de vacances. Poc m'ha vist la família que encantada em rebia amb un insuperable llobarro al forn. Quina benedicció la prohibició de menjar carn els divendres de Quaresma!

Demà dilluns reemprenem els assajos i no podrem menjar mona. A canvi farem la Macedònia a escena, ara que les fruites de la partitura ja estan madures. No em donarà temps a enyorar el mar perquè el proper cap de setmana marxaré a l'illa de les ensaimades! Disposo de permís especial de l'Español per acabar la gira de l'opereta japonesa. Viatge amb todos los gastos pagados: vol des de Madrid, hotel de lujo i dietes. I a part cobrem per sa feina! La troupe esperam entre funció i funció tenir qualque estona de relax. A jo m'agradarà acomiadar-me de sa meva estimada Bruixa amb es biquini posat.

Amb una escapada mediterrània setmanal no em suposa cap sacrifici viure a la capital del reino. Què serà de l'obrera de l'espectacle quan s'acabi la bona vida, els permisos i em curi de l'esquizofrènia de fer la puta i la Ramoneta...

lunes, marzo 26, 2007

"In paradisum"


"El paradís el prefereixo pel clima; l'infern per la companyia"
Mark Twain

Pluriocupació en 15 dies de vida madrilenya.

Còmode i relaxat sembla el pla de vida d'una puta que fa Macedònia: unes horetes d'assaig musical diari, cañita a la sortida i temps per veure els amiguetes, passejar i fer les tasques domèstiques... Hauria estat massa bonic així!

El dia següent de l'aterrada em trucaven per un bolo d'aquells que l'ingrés relluu en el compte corrent: llegar y besar el santo! Cantar un número del Rèquiem de Fauré en la presentació de l'últim model de la BMW. Un 10 per al publicista de turno que pretén vendre cotxes amb l'eslògan: "Mori a la carretera però no es preocupi, que anirà al cel..."

Va resultar tota una experiència: Cantar darrera una cortina més cutre que la de la banyera de casa, seguir el director que intueixes en un monitor i no fer cas dels aplaudiments a mitja interpretació quan el flamant vehicle entra en escena... A punt vaig estar de proposar que ens fessin aparèixer assegudes a sobre com les hostesses del "Un, dos, tres"! Som mercenaris encantats que la música clàssica es posi de moda en els anuncis, tant fa si són cotxes, iogurts o roba interior. Visca la prostitució musical!

El millor de tot, el cocktail de lujo! Vinga safates amunt i avall: entrants, fregidets, resposteria... i un Rioja d'excepció! No vaig tastar el champagne, intueixo que els jefazos de la BMW són peperos i deuen fer boicot al cava català! Tampoc vaig aprofitar l'ocasió per pescar un bon partit, la gomina i el deje castizo d'algun chulo capaç de gastar-se 70.000 € en un cotxe em fan repel.lús. Si algun dia abandono la meva condició d'obrera serà per mèrits propis. Vaig preferir alternar amb els compis i deixar-me seduir per la veu d'un baríton amb cognom valencià que dedicat al mundo-bolo amb prou feines guanya pel lloguer del seu pis a Leganés.

Fent mans i mànigues per combinar els assajos del cotxe "Faureònic" amb els de l'Español teatre i aprendre la partitura nova Macedònica, que no és gens fàcil, he anat de cul. Sense temps per a barallar-me amb el plànol del metro, omplir la nevera o posar la rentadora... I ni un sol dia de descans, els caps de setmana han caigut funcions de Bruixa a les rodalies de los madriles!

Per a combatre l'estrès res millor que una mini escapada per a respirar aires mediterranis. Diumenge passat arribava a casa amb la troupe japonesa a l'hora del dinar familiar i dilluns a les 7h emprenia novament el vol cap a la sobreexplotació laboral. Una bogeria! El pont aeri no s'ha inventat només per als alts executius. L'obrera de l'espectacle no espera fer-se rica amb la seva professió i ni mandra, ni cansament ni els diners d'un bitllet d'avió eren motius per perdre'm l'estrena del musical del Prof. Penyacarbassa i l'Emperador ni la festa de celebració.

Com n'és d'esgotadora la puta vida madrilenya!

martes, marzo 20, 2007

Partida


"M'exalta el nou i m'enamora el vell"
J.V. Foix

Just una setmana després del dia de l'agonia l'obrera de l'espectacle i la seva maleta amb un vol d'oferta arribaven a la capital del reino per començar els assajos de la Macedònia.

Fins a últim moment vaig apurar la mudança. Quina mandra deixar la meva plàcida vida barcelonina, les classes de dansa-jazz, les visites a la quiropràctica, la piscina, el mar i les passejades en bici... I més complicat em resultava deixar penjades dues corals que dirigia des de feia molt poc i ingeniar-me-les per aconseguir permís per acabar la gira del musical japonès. Els meus pares van voler repetir per 3a vegada en l'última oportunitat de veure la seva filla Bruixa en acció. Funció polèmica al feu saragossà de la Costa Daurada que va provocar un parell de cartes al diari en protesta perquè pretenien que la féssim en castellà.

Acostumada a les meves escapades artístiques poc escaient era muntar un drama abans de la partida. Però malgrat l'alegria de la nova aventura em costa dissimular la tristesa de la previsió de llarga temporada fora. Pocs dies per resoldre temes pendents i acomiadaments. Des de la recollida d'objectes perduts als àpats amb immillorable companyia: els ulls blaus de la meva germana que coneixien l'amic passejant, el sopar japonès amb la nostàlgica i el noi del maig, visita a l'assaig del musical del professor Penyacarbassa amb dinar mexicà, a la iaia i a l'Ismael a cals tiets cangur.

El sopar organitzat dissabte dia de Barça-Madrid va tenir força èxit, és l'avantatge de tenir amics poc futboleros. L'actor i el músic només arribar van fer comunicat oficial: "Últim sopar-de-comiat al que assistiran!" Entenc que estiguin farts de les meves anades i vingudes i de retrobaments de llagrimeta... La propera vegada només vindran si convido jo. El Barça empatava a 3 amb l'equip blanc. Els ho agraeixo molt, amb una victòria em buscaria enemics i una derrota hauria estat una aterrada molt humiliant per a una catalana blaugrana.

L'aventura tindrà bons i mals moments. Sembla que tinc bones cartes, no serà difícil guanyar aquesta partida!

sábado, marzo 10, 2007

Eventual agonia


"¿Por qué justo a mí tenía que tocarme ser yo?" Felipe (Mafalda)
QUINO - Joaquín Salvador Lavado

L'obrera de l'espectacle se'n torna a Madrid a fer de puta.

Va valer la pena fer aquella trucadeta al Tros de pà de l'adjunt de direcció. No buscaven set nenes moníssimes de les que t'aixequen la pota passada l'orella, volien set prostitutes a escena "Una alta, una baja, una gorda, una flaca, una vieja, una fea y una guapa. Tú tienes muchas posibilidades." No em vaig veure en cor de preguntar en quina categoria estava nominada...

Vaig fer un bon càsting i una setmana més tard Herr Direktor m'insinuava que estaria en el seu projecte. Però dilluns passat al migdia començaven a trucar als afortunats guanyadors i jo estava sense notícies de Macedònia. L'agonia era compartida amb l'Emperador que també esperava telefonada de Madrid. Estàvem a la ciutat del Vallès i teníem tota la troupe japonesa pendent dels nostres mòbils. Riiiiiiiiiing! Gran expectació! No, no trucaven del teatre, era tal o qual company madrileny que ja sabia si SÍ o si NO. Em moria de ganes de marcar el telèfon de l'Español teatre, preguntar i sortir de dubtes, però quina funció més penosa faria si la resposta era negativa!

M'havia de concentrar en la meva Bruixa i no hi havia manera d'oblidar-me'n de Madrid i del fotut càsting! Per canviar el tema de conversa, només em va quedar l'alternativa de fer entrar als camerinos un ram de flors acompanyat del seu comprador. Amb ell i el cansament post-funció amb l'afegit del neguit del dubte macedònic me n'anava a sopar.

El meu eventual va triar un dia molt oportú per donar-me porta i vaig reaccionar tan civilitzadament que fa fàstic. D'on he après a somriure quan em donen carbassa? Serà que és un color que m'agrada molt. Fins i tot li hauria pogut agrair el detall de prendre la iniciativa, a una "sufridora" li hagués costat molt tallar una relació descafeïnada que tampoc em satisfeia. El "Un, dos, tres" ens ha fet molt de mal a la nostra generació racional i resignada. Com m'hauria agradat muntar-li una escena de diva abbandonata. Totalment imperdonable no haver-li fotut les flors per barret, això sí que hauria estat un digne final!

Compuesta y sin novio.

Dimarts a mitja tarda rebia la trucada que posava punt i final a la meva agonia. Quan estàs preparada perquè et toqui una del 99% de les tapes de iogurt sense premi, no saps què respondre a la remaleïda trucada del SÍ!

miércoles, marzo 07, 2007

De càstings o càstigs


"Vivir satisfecho de uno mismo ha de ser muy aburrido, por eso no hay mejor cosa que meterse en aventuras."
Juan Benet

Més de cinc mesos sense trepitjar la capital del reino i en deu dies febrils dues entrevistes de feina altrament dites càsting.

1/ Òpera-musical de Weill i Brecht.
Tren llitera d'anada i tornada per a 39 hores d'estada: dia de descans i gran dia C (de càsting). La Faquira del circ es presenta directament amb tot el morro a la selecció final gràcies a una trucadeta explicant que estic tant liada fent de Bruixa a Barcelona. Poc temps dedicat a preparar la prova, vaig treure la pols d'una cançó d'un "Kurt viatge amb Weill" i cap a la cita, vestida i pintada amb discreció i disposada a vendre el producte.

Odio fer un càsting, demostrar lo mucho que yo valgo en dos minuts i deixar prova del desastre en una gravació de vídeo. Més de 600 persones han passat voluntàriament per aquest mal tràngol. El tribunal m'acollia amb petons i m'acomiadava amb felicitacions. Vaig cometre el sacrilegi de cantar en català a l'Español teatre, llengua que els examinadors parlen en la intimitat. El pianista va gosar utilitzar-la per dir-me que amb la meva veu l'havia despentinat.

2/ Plaça de cantant del Cor de la Comunidad de l'Esperancita.
Després de la 3a funció a la ciutat de la boira poc vaig dormir a l'hotel pagat de la meva butxaca per no perdre l'AVE que en només 2h i 40 minuts em portava a Atocha. Per culpa de les aturades al metro vaig arribar pels pèls a l'indret perdut on feien les oficials audicions. Decebedor resultat: no vaig passar ni la 1a fase... Però la meva fingida contralt se sent satisfeta de com va cantar i no entrará al trapo amb les insinuacions de tongo d'algunes. Mai estarem prou agraïdes de no haver estat escollides, tant la Capitana com jo som carne de teatro, en un cor com a funcionàries ens moriríem de pena.

Al vespre aprofitàvem les invitacions per la pre-estrena de l'última producció del català director de l'Español teatre. Ens va saludar efusivament i ens va deixar entendre que aviat ens veuríem molt sovint. Quin subidón! Oblidàvem el disgust de la tarda però calia prudència perquè no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat!

28-F, dia C (de càstig), dia de la vint-i-unena avaria de l'any i els tres misteriosos incendis que van provocar el caos al servei Rodalies de Renfe, no era un bon dia per viatjar en tren. Dia tranquil per passejar i dinar amb el Majordom i la seva senhora fins l'hora d'anar a l'estació.

Durant el documental de feres vam tenir distracció amb un robatori i l'emocionant persecució del lladre. L'incident va passar al meu vagó justament quan jo estava a la cafeteria. Quina ràbia haver-m'ho perdut! Després, l'habitual comèdia romàntica amb la Sandra Bullock o el Richard Gere que mires perquè altra opció millor no tens quan ja estàs tip de llegir. Distrets amb la pel.li no ens vam adonar que anàvem molt lents i fent paradetes...

Passada la mitjanit, amb més d'una hora de retard, se'ns ocultava la informació i només sabíem que hi havia una avaria a Barcelona i que la cosa anava per llarg. Rebelión a bordo! L'interventor ens tenia segrestats a 20 minuts de Barcelona i no va accedir a obrir portes fins que va rebre l'autorització papal. Entretant vaig fer amics amb una cerveseta a la cafeteria organitzant els grups de salvament. Tirats a Castelldefels ens llençàvem a l'aventura de recerca de taxi. Només 24 € (6 per cap) ens va costar la carrera fins Plaça Espanya.

Un càstig gens sever aquest viatge de tornada, al contrari, estic encantada de la vida perquè em tornaran els 63 € del bitllet. Com m'agrada que Renfe sigui patrocinadora de les meves andanzas a los madriles!

lunes, marzo 05, 2007

Més de bruixeria


"L'art del descans és una part de l'art de treballar"
John Steinbeck

Fa dies que es van acabar les vacances al Japó.

A la ciutat de la boira retrobàvem els nostres personatges que amb prou feines cabien a l'estret escenari. Als camerinos tampoc s'hi podia estar per culpa d'una ofensiva flaire a clavegueram que ni el precinte als desguassos ni l'Ambipur aconseguien dissimular. La sensibilitat olfactiva i al.lèrgica de la meva bruixa ben dotada de nàpia va resistir tres dies i tres funcions gràcies a l'hotel de lujo que teníem a dues passes del teatre.

La troupe japonesa va esgotar les existències del servei gratuït de minibar i també va fer molt bon paper a l'esmorzar buffet de diumenge, recuperant energies per a la funció de la tarda i per 15 funcions més! Tot i així alguns no van perdonar els seus cargols a la llauna per dinar. Ens hi trobàvem tan a gust que després de deixar les habitacions vam decidir fer d'okupa a les magnífiques instal.lacions: estudiar, llegir, petar la xerrada, jocs de mòbil, enviar sms, dormitejar... El plovisqueig d'un dia gris només convidava a gandulejar.

I aquesta setmana triplet de funcions per inaugurar un teatre del Vallès. El primer dia va haver-hi sarau amb protestes d'associacions de la ciutat per la mala gestió i la manca d'equipaments. Aprofitant la proximitat de les eleccions muncipals vam haver d'aguantar mitja hora de parlaments. La platea plena de personalitats convidades va riure a cor que vols. En acabar vaig afanyar-me a desfer-me de la bruixa, desmaquillada i vestida en un tres i no res: el que fan uns canapès! L'afamada colla del kimono buidava plates i sense vergonya arreplegava teca per a la tornada a l'autocar.

El nostre gran jefe de cognom italià va fer acte de presència però va marxar sense veure l'actuació. El seu interès era alternar amb la classe política, la funció se la sap de memòria i ara només li preocupa el nou projecte previst a la tardor. Fa dies que alguns temen i altres desitgen el final de la nostra opereta japonesa. Finalment ahir ens visitava la que realment porta els pantalons de la companyia i fèiem reunió als camerinos. A la meva bruixa li queden quatre bolos... Ai! Ja li havia agafat carinyo, deu ser molt avorrit fer de fada bona i dolça!

lunes, febrero 19, 2007

Fora màscares


"Hi ha zebres que prefereixen viure entre reixes per a semblar cavalls blancs"
Stanislaw Jerzy Lec

Aquesta setmana al Japó no es treballa. Tot són protestes. No patim addicció laboral, som mercenaris de l'espectacle que només cobrem el dia que s'aixeca el teló. Units en el dolor que ens produeix l'escassetat de bolos acceptem amb resignació les vacances forçades.

No hi ha temps per a l'avorriment ni per a trobar-nos a faltar. Les obligacions amb els compis de feina són ineludibles. Impossible escaquejar-se de l'obreta de la Happyflowers a un teatrillu perdut, de l'avorrida lectura a la 5a forca que fa la Piruletes o del taller a l'Insti del teatre on surt la Benjamina. Almenys anem amb invitacions però és que ells ho fan per amor a l'art! A casa tampoc col.laboren. A part de portar-me a dinar al Japonès el dia del cumple de la germana, posen la tele perquè vegi la Porca sèrie o el programa de nanos a la 2 que presenta el Segon trombó. I per si no en tinc prou, entremig hi ha els anuncis amb la veu d'un, la sopa de l'altra o la Happy cantant Wip Expreeeeess.

La pluriocupació és una qüestió de supervivència: qui no fa classes de cant, de teatre, de ioga o de cuina, ha de llogar una habitació del seu pis, o porta els números del negoci familiar, o es passa el dia fent càstings per publicitat. Massa difícil és trobar una parella amb professió respectable que tingui un sueldazo on arrepenjar-te i molt lleig és abusar amb escreix de l'ajuda paterna. Sort de la família!

La meva se sent orgullosa de comptar amb una Bruixa a les seves files. L'última funció a la vila amb nom de riu a 1a fila aplaudien entusiasmats la germana d'ulls blaus amb el seu nòvio pescador de gambes, nens i sogres. Aquell dia, amb tracte de gran diva com em mereixo, vaig ser l'única amb camerino individual. Els dos escamarlanets havien de venir a veure el procés de mutació de la tieta que ells anomenen Mary Poppins a cruel japonesa. Però ni els ulls blaus de la germana ni els verds del pescador no van pre-veure que un diumenge a la tarda trobarien caravana, encara gràcies que no van fer tard a la funció. A la mitja part van invair els camerinos i tot eren afalacs. Quan provenen de la família n'has de fer cas relatiu però prova de la meva bona interpretació és el petit crustaci de 6 anys que no va voler-se acostar a aquella Bruixa ni fer-se una sola foto.

L'obrera de l'espectacle sense kimono se'n va a enterrar la sardina a terres madrilenyes i de pas farà una audició i visitarà el seu majordom favorit. Com aquí, tot seran manifestacions de vestits estrafolaris, perruques i maquillatges fantasiosos pels carrers. D'això se'n diu intrusisme! No hi ha dret que el vulgus pretengui prendre la feina als que ens disfressem tot l'any. Aquests dies toca descans, és una llàstima perquè la comparsa japonesa hauria arrasat a tots els concursos de Carnestoltes.

jueves, febrero 01, 2007

Amenaça zen



"El treball és una invasió de la nostra privacitat"
Woody Allen


Els meus companys de feina i jo sense l'uniforme de treball som una colla desagraïda i maleducada que no diu arigato ni s'acomiada amb un sayonara. Sense kimono, perruca ni maquillatge som ciutadans del món occidental que comprem al Mercadona, ens movem en bici o metro i fem mans i mànigues per arribar a fi de mes.

Som uns japonesos ben descafeïnats, ni dormim en futon, ni llegim manga, ni cultivem un bonsai. I mai evitem el contacte físic, al contrari, ens abracem, petonegem i grapegem amb fruïció, senyal d'identitat del gremi d'actors. Ens va el budisme, la soja, el tè i en general el rotllo Zen però ni el karate ni el judo ens fan el pes. Preferim la pràctica esportiva de la competència xina o hindú: feng shui i taitxí o ioga i kamasutra.

Malgrat l'assimilació dels nostres personatges nipons no ens hem tornat tan paranoics com per anar amb mascareta pel carrer. I això que un constipat o una al.lèrgia primaveral pot ser el nostre més temut enemic. Amants de la cuina japonesa, endrapem sushi i tempura però la sopa d'aleta de tauró la ingerim sense xarrupar ni fer sorolls escandalosos. En l'art de xuclar preferim altres menges i altres escenaris.

No existeix vacuna antiTamagotchi per evitar el contagi dels trets més perillosos de la personalitat oriental. Lluny nostre el caràcter submís d'una geisha, l'estricte codi d'honor d'un samurai o la bogeria d'un kamikaze! Ja patim certa japocatalana addicció al treball i en plegar ens enduem el personatge cap a casa. Tenim dret a desconnectar de la feina però no hi ha manera. L'exnostàlgica acaba de descobrir la cuina al vapor i tot el dia me'n diu meravelles, vaig de visita al gran colomar i m'ofereixen sake, al super tot porta soja, al diari sudokus, a la tele en Shin-Chan i aviat en Bush voldrà ratificar el Protocol de Kyoto!

La invasió nipona és una realitat, cal oferir resistència o aviat ens insertaran un xip d'obediència i servilisme, no prendrem cafè, no courem el peix, fer el gandul estarà mal vist i farem ommmmmmm. Me Katchis! A la troupe japonesa ens acusaran de col.laboracionisme! Només em faltava ara la Yoko Ono! La competència d'una Arale jubilada per molt incansable succionadora que sigui no espanta l'obrera de l'espectacle. La grandíssima filla del Sol Naixent ha gosat publicar un àlbum de vells èxits versionats. El títol per a la meva Bruixa japonesa és una provocació en tota regla: "Yes, I'm a witch"

domingo, enero 28, 2007

Sibèria


"On funciona un televisor, hi ha algú que no està llegint"
John Irving



La troupe japonesa ha anat i tornat a la ciutat de les sabates amb puntualitat, Renfe a vegades sorprèn. La nit freda i plujosa del desembarcament recomanava sopar de consomé i truita a la francesa i fi de festa televisiu: final d'OT. Riallades sonores i crítiques sense pietat en germanor destorbant els somnis de les habitacions veïnes.

L'hotel era l'únic existent a la vil.la i oblida't de l'esmorzar buffet on pots arreplegar algun tentempié per l'entreacte. "Zumo, café y bollo" i gràcies. Les nenes ens vam camelar el cambrer perquè ens servís torrades amb pernil que l'ofici de l'artista demana molta energia. Els nous integrants de la companyia assajaven pel matí mentre la resta ens entreteníem amb activitats tan interessants com vaguejar, passejar, depilar-se o pulir-se les dietes anant de rebaixes. La plàcida lectura de l'obrera de l'espectacle va ser interrompuda per l'inquilí del pis de sota que astorat descobria una desconeguda en paños menores al seu suposat llit!

Feia un fred que pelava. Cinc minuts de congelació anar fins al teatre. Pase complert a la tarda sense temps per la migdiada. Canvis a última hora. Estic encantada amb la nova entrada triomfal de la meva bruixa però cap il.lusió em feia a la següent escena carregar un pesat drac fent un serpentejant passeig. Confessaré que no em vaig esforçar gens en fer la dragonària tasca aconseguint que el dire en funcions em deslliurés de tal enfarfec.

Molta merda! S'aixeca el teló. Adrenalina a tope. Molts nervis tenien els que estrenaven i cap pedra al fetge els que oxidat portàvem el text en castellà. La nostra poc castiza dicció ens delata, va haver farfallejades i alguna catalanada. I tot un seguit d'inclemències. El Botxí protagonista amb un fort encostipat anava perdent la veu. A la virginal Marítima se li havia posat malament el dinar i temia que se li escapés un rot a mig diàleg. El nou Emperador estava cagat a les calces i volia fugir per cames. El "Segon trombó" s'equivocava de lletra contínuament i ni dissimulava el riure. A mi només se'm va oblidar d'entrar a una escena... Quin desastre! A empentes i rodolons arribàvem al final i baixava el teló d'una funció de supervivents.

Sopar de molt bon rotllo, bona nit sense corredisses i cinc hores i mitja de talgo avui cap a casa. En un plis he recollit les meves pertinences. Em sento orgullosa de mi, en una motxilla vaig encabir les mudes netes, la versió reduïda de necesser i farmaciola, el guió, la intendència per al viatge, el llibre, els sudokus, l'mp3 i poca cosa més. Quina meravella durant uns minuts la il.lusió de travessar les Rússies en el Transiberià. Sense els quimonos hem interpretat a la perfecció el rol de turista japonès i enganxats a la finestra amb el mòbil hem fet fotos a uns no habituals paisatges nevats en terres alacantines.

jueves, enero 25, 2007

Prurigen no identificat


"No canviïs la salut per la riquesa, ni la llibertat pel poder"
Benjamin Franklin

Em desperto a quarts de 7h, cosa ben estranya perquè si puc mai obro els ulls abans de les 9h. Dec tenir ganes de fer pipí. Quina mandra deixar l'escalforeta del llit per anar al lavabo que està a l'altra punta de la mansió, sempre hi vaig a les fosques per no desvetllar-me. Aaaaiiiisss, quina picor més espantosa! M'estic gratant amb desfici. Faig un salt i corro cap al mirall on contemplo horroritzada el per què del meu sobtat despertar: una granissada rosada amb grans relleus esculpeix el meu cos.

No és un malson i no és deliri febril causat pel meu virus ianqui! En aquests moments de caos s'agraeix tornar a viure al niu familiar. Sense manies desperto la meva mare i amb els escarafalls que faig aviat tots els habitants de la casa i el veïnat seran espectadors de la meva mutació alienígena. La meva progenitora no s'espanta de l'extraterrestre que parla amb la veu de la seva filla. Amb una calma pròpia de la seva dilatada experiència diagnostica que es tracta d'una al.lèrgia, em fa empassar una pastilla, crida un taxi i se m'emporta a l'hospital.

El jove metge d'Urgències porta tota la nit de guàrdia i no està per hòsties. Malgrat això es fa el simpàtic mentre observa amb poc interès el meu cos despullat farcit del que ell anomena pàpules pruriginoses. Em punxa una dosi de Polaramine de cavall i al cap d'una hora llarga quan la picor i els relleus rosats van minvant m'envia a casa sense importar-li no haver-ne identificat la causa.

Quina merda de virus he enxampat que a sobre em provoca una desconeguda al.lèrgia! Quatre llagrimetes per lamentar la meva dissort i m'adormo al sofà en un intent fallit de lectura, medicina espiritual sense efectes secundaris greus. El xeringasso d'antihistamínic és tan potent que em té dos dies dormint a tota hora.

La desaparició de les erupcions rosades i de l'amigdalitis amb guarnició d'aftes coincideix amb l'arribada de la meva reinserció laboral. Quina felicitat interpretar el paper de persona normal a la vida quotidiana alternant amb el de bruixa oriental d'assajos i funcions. Demà anem de bolo cap a la terra de les sabates i a tot arreu anuncien un fort temporal cap allà baix. Quina por em fa Renfe, quatre flocs de neu i l'arribada de la troupe japonesa perilla. Espero que les baixes temperatures almenys desmotivin una reaparició del meu alien al.lèrgic.

Disculpeu el toc gore d'aquests darrers post. No penso tornar a parlar de pus, ni de llagues, ni de fongs, ni fastigoses erupcions cutànies. L'obrera de l'espectacle ha decidit no emmalaltir mai més.

lunes, enero 15, 2007

Càndid aniversari


"El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou..."
Antoine de Saint-Exupéry

Els Reis d'Occident em van portar un regal per equivocació que la gran seguretat aeroportuària no va saber detectar. Un rostre pàl.lid de cabellera irlandesa fastiguejat per les hores de cua va burlar els controls policials: un iogurt, un suc de taronja i sense saber-ho ni voler-ho un virus de les Amèriques.

Davant la perspectiva d'un mes pelat de funcions de bruixa japonesa calia aprofitar per a posar-se malalt. Dies després de l'aterrada arribava la febre, més de 39. El diagnòstic va ser amigdalitis i recepta d'antibiòtic i paracetamol. Sóc au reàcia a prendre medicaments però sense alternativa em vaig llençar a l'Amoxicilina i a la ingesta indiscriminada de iogurts i lactobacils. Una és molt sensible i quan pren antibiòtics acaba patint fúngics efectes no desitjats.

Dit i fet. Ahir vaig descobrir amb horror que tenia per tota la boca una col.lecció de llagues que feien companyia a les dues pilotes de ping-pong infectades de pus al fons de la meva gola. Vaig córrer a la farmàcia, oberta de 9 a 22h sigui o no diumenge de rebaixes, millor que el Corte inglés. Un beuratge amb gust a cirera aconsegueix calmar una mica les cremors bucals. Però cap medicina podrà apaivagar els remordiments per la possibilitat de terrible contagi a algun innocent.

Aquest matí he tornat al metge. Tinc un virus. Sempre que no saben què tens et diuen que es tracta d'un virus i tan contents. No se sap com evolucionarà, quant dies durarà, ni res... El que sé i no cal que cap eminència ho corrobori, és que aquest virus ha viatjat amb mi des de Nova York. Té molt mala folla i només es pot tractar d'un bitxo ianqui. Només allà són capaços de generar un microorganisme que t'obligui a realitzar una dieta tan bèstia com eficaç que és la no ingestió alimentària. Em costa molt empassar i amb les llagues ni mastegar puc i tot em cou. A base de sopetes i ferments làctics transmutaré d'ocellet a esperit aeri, aviat seré una càndida sílfide (amb l'ala trencada, això sempre).

Justament avui fa un any que vaig encetar el meu blog: 69 posts que he disfrutat molt d'escriure i si a vosaltres us ha agradat una mica llegir-los ja estic contenta. Hauria estat divertit muntar una ciber blog party virtual però com podreu imaginar no estic per celebracions. Aquest post commemoratiu sembla més aviat un Pòst um comiat. No patiu, mala herba mai no mor.

domingo, enero 07, 2007

Queixalada reial


"Cavalcar, viatjar i canviar de lloc recreen l'ànim"
Sèneca

Tornada a temps del Cap d'any novaiorquès per viure els Reis a casa. Després de tants dies de patejar carrers i avingudes, baralles amb el plànol del metro i d'un pesat retorn aeri, res més agradable que el taxi paternal que recull filla i maleta. Rebuda familiar amb interrogatori comparable al de la policia de Security del JFK airport. Germanes, pares i tieta escoltaven amb més o menys interès les meravelles i calamitats del viatge, les desigualtats de la ciutat, els llocs i els espectacles més fascinants, o els detalls de la convivència a un petit apartament de Manhattan...

"El més bonic d'un viatge és el retorn" quan és la tieta hospitalitzada durant les festes que t'obre la porta de casa. Quina delícia retrobar la suau temperatura barcelonina i la bici per recórrer de nou el món conegut. Felicitacions de bon any al President de la comunitat que aprofitant les vacances de diputat ha pres la Iniciativa de canviar la trompeta per la Black&Decker i ha instal.lat uns penjadors de bicis a l'exquartet de la porteria.

L'adrenalina de l'arribada em va fer oblidar el cansament de tant walking, de dormir poc i malament i de les cues i esperes a l'aeroport. Vaig acceptar la invitació al sopar d'amics barrejats a casa l'actor. Víctima del jet lag passava la nit amb un Bill Murray Lost in another translation i la càlida llum d'espelmes d'un avançat regal de Reis.

Dia feliç de cavalcada, rambla i fer paquets. Fa anys que la nena que porto dins no es perd l'arribada de les Majestats de l'Orient. Sense infant d'excusa he hagut de renunciar a ser espectadora de primera fila però així no corro el perill d'impacte d'algun caramel-projectil. Els ulls esbatanats i les cares d'il.lusió infantils, els pares esllomats amb criatura a coll, els espavilats que porten l'escala plegable o els curiosos estressats fent les últimes compres units en la màgia del consumisme amb disculpa.

A la nit sopar dels Innocents traslladat de data. Cada vegada costa més de reunir la colla d'amics del barri, teatreros, músics i algun que altre freaky allunyat del món artístic (en Follett que va confessar odiar el teatre o algun nòvio parent de Nosferatu o pescador de gambes). Poc originals som i al nostre sopar d'empresa no et pots presentar sense el regal de "l'amic invisible". L'augment de les nostres possibilitats econòmiques i el pressupost del regal han patit amb els anys una relació inversament proporcional. Ens dona morbo trobar per "1 euro" un regal xulo per a qualsevol receptor.

A part, tots van rebre un present que agraïa el detall d'esperar per a l'esdeveniment la meva tornada de les Amèriques. He repartit una col.lecció de petits imants amb imatges en blanc i negre de Nova York. Em fa il.lusió pensar que a cada nevera amiga sobre la nota de compra "Pa i iogurts" o "Trucar la Gila" estarà un trosset que ha viatjat amb mi de molt lluny. Típic passeig per la fira de Gran Via a la matinada. La Marítima i jo ens entretenim a les parades d'artesania sense intencions de compra perquè puguin queixar-se amb raó, forma part de la tradició.

Els Reis han passat per la mansió! Sabates amb llaminadures i sobres amb calerons i regals per a tots perquè hem estat bons minyons. Aquest any a part dels habituals hem tingut visita dels Reis de l'Occident. L'obrera de l'espectacle és una terrorista del consum que ha passejat la seva VISA per 5th Avenue, la 6th, la 7th i les que haguessin fet falta... Esmorzar de xocolata amb xurros que m'ha recordat les ganes de Rei Baltasar amb que he tornat de Nova York. Com m'hauria agradat fer queixalada en algun d'aquells patges imponents de dos metres que treballen per al Rei Negre!