lunes, febrero 19, 2007

Fora màscares


"Hi ha zebres que prefereixen viure entre reixes per a semblar cavalls blancs"
Stanislaw Jerzy Lec

Aquesta setmana al Japó no es treballa. Tot són protestes. No patim addicció laboral, som mercenaris de l'espectacle que només cobrem el dia que s'aixeca el teló. Units en el dolor que ens produeix l'escassetat de bolos acceptem amb resignació les vacances forçades.

No hi ha temps per a l'avorriment ni per a trobar-nos a faltar. Les obligacions amb els compis de feina són ineludibles. Impossible escaquejar-se de l'obreta de la Happyflowers a un teatrillu perdut, de l'avorrida lectura a la 5a forca que fa la Piruletes o del taller a l'Insti del teatre on surt la Benjamina. Almenys anem amb invitacions però és que ells ho fan per amor a l'art! A casa tampoc col.laboren. A part de portar-me a dinar al Japonès el dia del cumple de la germana, posen la tele perquè vegi la Porca sèrie o el programa de nanos a la 2 que presenta el Segon trombó. I per si no en tinc prou, entremig hi ha els anuncis amb la veu d'un, la sopa de l'altra o la Happy cantant Wip Expreeeeess.

La pluriocupació és una qüestió de supervivència: qui no fa classes de cant, de teatre, de ioga o de cuina, ha de llogar una habitació del seu pis, o porta els números del negoci familiar, o es passa el dia fent càstings per publicitat. Massa difícil és trobar una parella amb professió respectable que tingui un sueldazo on arrepenjar-te i molt lleig és abusar amb escreix de l'ajuda paterna. Sort de la família!

La meva se sent orgullosa de comptar amb una Bruixa a les seves files. L'última funció a la vila amb nom de riu a 1a fila aplaudien entusiasmats la germana d'ulls blaus amb el seu nòvio pescador de gambes, nens i sogres. Aquell dia, amb tracte de gran diva com em mereixo, vaig ser l'única amb camerino individual. Els dos escamarlanets havien de venir a veure el procés de mutació de la tieta que ells anomenen Mary Poppins a cruel japonesa. Però ni els ulls blaus de la germana ni els verds del pescador no van pre-veure que un diumenge a la tarda trobarien caravana, encara gràcies que no van fer tard a la funció. A la mitja part van invair els camerinos i tot eren afalacs. Quan provenen de la família n'has de fer cas relatiu però prova de la meva bona interpretació és el petit crustaci de 6 anys que no va voler-se acostar a aquella Bruixa ni fer-se una sola foto.

L'obrera de l'espectacle sense kimono se'n va a enterrar la sardina a terres madrilenyes i de pas farà una audició i visitarà el seu majordom favorit. Com aquí, tot seran manifestacions de vestits estrafolaris, perruques i maquillatges fantasiosos pels carrers. D'això se'n diu intrusisme! No hi ha dret que el vulgus pretengui prendre la feina als que ens disfressem tot l'any. Aquests dies toca descans, és una llàstima perquè la comparsa japonesa hauria arrasat a tots els concursos de Carnestoltes.

jueves, febrero 01, 2007

Amenaça zen



"El treball és una invasió de la nostra privacitat"
Woody Allen


Els meus companys de feina i jo sense l'uniforme de treball som una colla desagraïda i maleducada que no diu arigato ni s'acomiada amb un sayonara. Sense kimono, perruca ni maquillatge som ciutadans del món occidental que comprem al Mercadona, ens movem en bici o metro i fem mans i mànigues per arribar a fi de mes.

Som uns japonesos ben descafeïnats, ni dormim en futon, ni llegim manga, ni cultivem un bonsai. I mai evitem el contacte físic, al contrari, ens abracem, petonegem i grapegem amb fruïció, senyal d'identitat del gremi d'actors. Ens va el budisme, la soja, el tè i en general el rotllo Zen però ni el karate ni el judo ens fan el pes. Preferim la pràctica esportiva de la competència xina o hindú: feng shui i taitxí o ioga i kamasutra.

Malgrat l'assimilació dels nostres personatges nipons no ens hem tornat tan paranoics com per anar amb mascareta pel carrer. I això que un constipat o una al.lèrgia primaveral pot ser el nostre més temut enemic. Amants de la cuina japonesa, endrapem sushi i tempura però la sopa d'aleta de tauró la ingerim sense xarrupar ni fer sorolls escandalosos. En l'art de xuclar preferim altres menges i altres escenaris.

No existeix vacuna antiTamagotchi per evitar el contagi dels trets més perillosos de la personalitat oriental. Lluny nostre el caràcter submís d'una geisha, l'estricte codi d'honor d'un samurai o la bogeria d'un kamikaze! Ja patim certa japocatalana addicció al treball i en plegar ens enduem el personatge cap a casa. Tenim dret a desconnectar de la feina però no hi ha manera. L'exnostàlgica acaba de descobrir la cuina al vapor i tot el dia me'n diu meravelles, vaig de visita al gran colomar i m'ofereixen sake, al super tot porta soja, al diari sudokus, a la tele en Shin-Chan i aviat en Bush voldrà ratificar el Protocol de Kyoto!

La invasió nipona és una realitat, cal oferir resistència o aviat ens insertaran un xip d'obediència i servilisme, no prendrem cafè, no courem el peix, fer el gandul estarà mal vist i farem ommmmmmm. Me Katchis! A la troupe japonesa ens acusaran de col.laboracionisme! Només em faltava ara la Yoko Ono! La competència d'una Arale jubilada per molt incansable succionadora que sigui no espanta l'obrera de l'espectacle. La grandíssima filla del Sol Naixent ha gosat publicar un àlbum de vells èxits versionats. El títol per a la meva Bruixa japonesa és una provocació en tota regla: "Yes, I'm a witch"